Aquest continua essent el lema defensat per sectors empresarials que possiblement enyoren temps en què els aires de l’economia els bufaven a favor. Uns vents, que és cert que només  en alguns casos singulars, servien per empènyer les naus d’alguns negocis cap a ports on trobar recer en forma de pocs controls fiscals. Però no és menys cert que hi ha un sentiment generalitzat que l’Estat és un fre i limita oportunitats als empresaris. Asseguren els que així veuen les coses, que si l’Estat continua comportant-se com fins ara ho està fent, l’economia no creixerà. Clar que també els que així pensen no s’estan gens ni mica a l’hora d’exigir a aquest mateix Estat més inversions en infraestructures, més facilitats fiscals, més ajuts per poder sanejar empreses en temps de crisi, més facilitats a l’hora de fer regulacions d’ocupació. Tot plegat una suma impossible de quadrar.

Just fa poc més d’un parell d’anys, sota aquest mateix crit de més empresa i menys Estat, empresaris vinculats a la indústria més productiva del moment –la indústria del totxo–, exigien més agilitat administrativa per evitar parar la roda infernal de la febre constructiva. Avalaven la defensa que de la llibertat empresarial feien, en les baixes xifres d’atur i en el dinamisme del consum, adduint que pràcticament tothom tenia accés a préstecs bancaris amb els quals poder “gaudir” dels “avantatges” d’una etapa econòmica marcada per un sistema productiu insostenible. Només un any i escaig més tard, aquells vents s’havien de girar a la contra portant aires de tempesta en forma de destrucció de llocs de treball. I aquells mateixos que reclamaven menys Estat i més empresa, són ara els primers que miren cap a l’Estat perquè davant les dificultats, els tregui les castanyes del foc. I aquells negocis que rendien a cor que vols s’han desfet. Al seu darrera han quedat persones en atur i càrregues socials que –ai làs!— hem de costejar entre tots perquè és l’Estat qui ha de sortir a tapar forats. El darrer exemple el trobem en l’afer Air Comet en què l’Estat s’ha vist obligat a donar la cara per la companyia aèria privada, de la que el seu president Gerardo Díaz Ferrán, tenia la cara de dir sense cap mena de pudor, que ni ell mateix hauria comprat un passatge per volar amb la seva companyia. Valga’m Déu! Quines penques! Per menys, hi deu haver qui ha anat a presó. Però tant li fa! Les arques públiques hauran avançat 6 milions d’euros per evitar que quatre mil persones es quedessin sense volar a les seves destinacions i poder celebrar el Nadal en família. Que l’Estat hagi actuat així no ens ha de semblar malament. En tot cas, el què sí ens fa molt de mal és que Gerardo Díaz Ferrán continua passejant tranquil•lament, fent declaracions que ofenen la intel•ligència, negociant refinançament de crèdits, tramitant expedients d’acomiadament i desviant les seves responsabilitats cap a altres. I pensar que Díaz Ferrán és encara el president de l’empresariat espanyol! Viure per a veure!

I tot això s’esdevé quan no han transcorregut massa dies des que es tornés a reclamar des d’algunes instàncies empresarials, menys Estat i més empresa. Clar que potser, davant l’exemple del seu president, hi ha qui ha aprés la lliçó i sap que si les coses vagin maldades l’Estat li acabarà resolent els nyaps. Fins que tornin temps millors. Llavors algú traurà profit d’empreses “sanejades” amb l’esforç de tots i els seus dirigents exhibiran de nou sous impossibles i beneficis que mai no ens arribaran… i la roda continuarà girant.

Fem vots, en qualsevol cas, per un 2010 ple d’oportunitats. Això sí, esperem que més sanes i socialment més productives. I donem també la benvinguda a la segona dècada del segle XXI que demà mateix encetarem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de desembre de 2009