Anit es jugava la tornada de la supercopa entre els eterns rivals Barça i Madrid. Dos equips, el Barça i el Madrid, que a hores no els separa pas la qualitat dels seus respectius jugadors sinó la manera d’entendre i de concebre tot el què té a veure amb l’espectacle futbolístic. L’un, el Barça, aposta per un joc d’equip capaç d’engrescar als afeccionats, i sobretot, als seus jugadors, en una actitud de conjunt que milita en el principi de l’esforç constant, en el treball, i el respecte al contrari. L’altre, el Madrid, prefereix apostar per una concepció de futbol que exalti la individualitat i que per a triomfar, a manca de més valors i qualitats, fonamenta la seva estratègia en la pràctica d’un joc que ratlla, quan no els supera, els límits establerts pel reglament. L’un, el Barça, el dirigeix un personatge, el Pep Guardiola, que té el mèrit de saber gestionar un vestuari carregat de figures i de fer-los entendre que els convé jugar per l’equip i que sense equip res no són com; un Pep Guardiola que gestiona amb cura l’entorn, procurant que les aigües no surtin mai de mare. L’altre, el Madrid, el lidera un personatge, el José Mourinho, que prefereix potenciar l’orgull dels seus jugadors per damunt dels valors i del treball col•lectiu. A manca de més recursos, Mourinho centra la pressió sobre ell mateix i escalfa l’ambient, dins i fora de l’estadi, a cada moment. Aplica una concepció del futbol full contact; és a dir  de portar les coses a l’extrem per tal d’atemorir al contrari i de pressionar a qui sigui i com sigui. D’aquesta manera, quan no s’obtenen els objectius que es persegueixen –situació en la qual el Madrid de Mourinho es troba–, la culpa és sempre dels altres. He d’aclarir que aquest concepte-adjectiu de full contact relatiu a l’estil que practica el Madrid no és meu. L’he manllevat d’una reflexió que sobre el partit Madrid-Barça jugat diumenge passat a l’Estadi Bernabeu feia al “facebook” un bon terrassenc i això no obstant excel•lent amic meu.

Sigui com sigui, a uns els plau el què fa el Barça i res del Madrid no els sembla bé. Als altres, a l’inrevés, troben perfecte la política i l’estil del club madrileny, i com a aspirants a guanyar que són i potser conscients, com la guineu, que no les poden, opten per blasmar sense to ni so contra el joc del Barça, el àrbitres, o qui sigui… Res d’anormal fins aquí. Tant els uns com els altres, compten amb l’esperonament dels seus respectius aparells mediàtics que ben poc interès tenen en reconèixer res que afavoreixi al contrari. Els supporters –els seguidors més radicalitzats– volen canya per damunt de tot, i no s’adonen que el futbol és només un joc que es practica –o s’hauria de practicar–  als estadis i que més enllà d’aquests estadis hi ha milers i milers d’espectadors als quals només els interessa gaudir del joc. Passa, però, que fora dels estadis també hi ha massa interessos que se sostenen en la mateixa mesura que es manté viva i s’alimenta l’animadversió visceral pel contrari. La conseqüència més immediata és la dificultat que es pugui mantenir l’entesa institucional que hauria de ser garant del fair play per damunt de les circumstàncies estrictament esportives. Com que això no passa arriben les radicalitzacions, les desqualificacions, els insults com a mostra palpable de la incapacitat per poder/saber guanyar al contrari per mèrits propis i no pas per la pràctica d’un futbol full contact que tot ho contamina. Fins que arriba un dia en què acaba passant el què anit va passar al Camp Nou. Uns fets lamentables que no voldríem veure mai repetits a cap estadi.

Transformem l’escenari i passem del futbol a la política. Ens sona totplegat? I és que el futbol i els interessos que l’envolten esdevé sovint metàfora de la vida i de les situacions per les quals travessem cada dia…

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 d’agost de 2011.