Fotografia de l’entrevista que l’any 1983 vaig fer per Radio Sabadell (EAJ-20) a la Ma. Aurèlia Capmany a l’entrada del Pavelló d’Esports de Sabadell. Va ser ella mateixa qui va decidir fer-la en aquest punt abans del ‘meeting’ socialista en el qual anava a participar.

“Fer-ne 70 no m’impressiona perquè no es tracta d’una xifra a la que s’hi arriba de cop i volta, sinó que s’assoleix de mica en mica…, any rere any!”. Aquesta sàvia sentència és de Ma. Aurèlia Capmany (1918-1991) –de la que enguany se’n commemora el centenari del seu naixement–, i la va dictar en resposta a una pregunta que li va ser formulada en ocasió del seu setantè aniversari. Amb l’abast d’aquesta resposta, i amb la ironia que era consubstancial en la Ma. Aurèlia Capmany, pensava jo fa uns dies quan, per primera vegada a la meva vida, una senyora més jove que no pas jo va aixecar-se per oferir-me el seient reservat que ella ocupava en el tren al que jo acabava de pujar.

He de confessar que el gest de la senyora em causà una profunda impressió per molt diverses raons. La primera pel fet que, com ja he dit, mai abans no m’havia trobat que algú em cedís seient en un transport públic; una prova fefaent que la meva aparença física denota l’edat que sortosament ja tinc. Això no obstant he de confessar que abans d’acceptar l’oferiment que se’m feia, vaig estar a punt de rebutjar-lo en un malentès sentiment de presumpció per la meva part. Mai, fins en aquell moment no m’havien tractat com una persona gran si fem excepció d’una vegada, fa ja una pila d’anys, en què un noi que no devia superar els 20 anys va amenaçar-me en pegar-me i que si no ho va fer va ser –segons ell em va assegurar–  perquè “ets molt gran”. Això va succeir en el lateral de l’Eix Macià quan, com gairebé cada dia, la meva dona i jo sortirem a donar un tomb. Just quan travessàvem per un pas zebra, un cotxe va iniciar la maniobra per aparcar en l’espai que el pas deixava lliure. La meva reacció instintiva al veure que qui comandava el cotxe semblava no haver-se adonat de la nostra presència i preferència, va consistir en donar un cop amb la mà plana sobre la capota del vehicle que, immediatament, va deturar la maniobra. Tot seguit, del seu interior va sortir-ne el conductor a qui vaig recriminar el seu comportament incívic pel fet de no respectar, d’una banda, la preferència de pas que nosaltres teníem i, de l’altra, per l’intent d’aparcar el vehicle precisament en un punt de preferència de pas dels vianants. La resposta que d’aquesta recriminació en vaig obtenir va ser la que he descrit més amunt.

Però tornem allà on érem per referir-me ara al segon aspecte que arran el gest de la senyora que em va cedir el seu seient més em va impressionar ja que qui me’l cedia no era precisament la persona de menys edat d’entre les set que ocupaven els restants seients reservats a banda i banda del tren. De reüll les vaig mirar, en un intent de creuar la meva mirada amb la d’ells i així poder-los retreure el seu comportament; però tothom es va fer l’orni. De fet va ser també llavors quan vaig recordar altres escenes semblants a les que jo havia assistit com a observador en les que si la persona amb preferència no posava de manifest la seva prioritat a l’hora d’ocupar un dels seients reservats, no es prodigaven els gestos automàtics de cedir-lo malgrat l’evidència dels senyals indicatius i dels avisos que des de la megafonia interna dels trens es fan. Sens dubte un exemple més de l’escàs sentit cívic i de respecte que sovint acompanya a les nostres maneres de comportar-nos.

Sigui com sigui, l’escena viscuda que els acabo de descriure de la que en vaig ser co-protagonista directe, va ser com una mena de bateig del què sortosament ja sóc: una persona gran o, com jo acostumo a dir, d’una persona amb una edat certa. I he escrit expressament sortosament en dues ocasions més al llarg d’aquesta peça, perquè a l’igual que la Ma. Aurèlia Capmany assegurava, afegir anys a la meva trajectòria vital m’omple més de satisfacció que no pas de nostàlgia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de març de 2018