Jo també vinc de pagès. Bé, per ser més precís i no confondre al personal, la meva mare era filla de pagès i d’aquí que, per raó de sang, jo em consideri un descendent directa de pagesa i, més concretament de pagesa de la parròquia de Vespella del municipi de Gurb. Gràcies a aquesta meva condició, quan jo era jovenet, gaudia de la possibilitat de passar un llarga temporada de les meves vacances escolars d’estiu al mas on la meva mare va néixer i va passar la seva infantesa. En aquestes meves estades a Vespella, convivia amb la meva àvia i amb el meu oncle, la meva tieta i els meus cosins i cosines. D’aquells estius en guardo un record excel•lent i en conservo en la memòria les feines relacionades amb el camp i amb els caps de bestiar  i que, juntament amb els fruits de l’horta i del camp, constituïen la base fonamental de l’economia familiar. També servo en els meus sentits, els sentors que al mas es respiraven i dels que els de l’herba verda acabada de segar n’és encara per a mi un dels més sublims. I tot això passava, com he escrit,  en una estació de l’any en què la vida a pagès és una mica més agraïda que no pas ho és la resta de l’any. Segurament per això, vaig idealitzar la vida a pagès davant la sorpresa dels meus cosins i cosines que no podien entendre com m’agradava aquella vida tan sacrificada. Clar que ells vivien a pagès tot l’any, i jo només ho feia durant unes setmanes d’estiu, quan les condicions de llum i climàtiques eren les més favorables. Recordo que una de les músiques més característiques que indefectiblement acompanyaven la meva estada a pagès, sorgia de les esquelles i dels esquellots del bestiar. Una música que mai no parava de sonar. Ni de dia ni de nit. D’aquesta manera em vaig acostumar al so d’esquelles i esquellots i, a través d’aquesta experiència, mai més no he pogut dissociar la vida a pagès d’aquests sons, com tampoc dels olors/pudors característics que a pagès es senten.

Els temps, però, evolucionen i les situacions canvien. Així, anys després que els de pagès arribéssim a ciutat, possiblement enyorats de la pau i la tranquil•litat que, diuen, a pagès es viu, volem tornar-hi i, ai las!, fer-ho a un pagès de caps de setmana, com a propietaris de cases “acosadas”. Res a dir si és això el què volem (?). Passa, en qualsevol cas, que amb aquesta “tornada als orígens” ens hem oblidat que a pagès s’hi viu d’una altra manera. És així com els que encara viuen i treballen a pagès, es veuen amenaçats per una plaga d’urbanites que volen respirar aire fresc i viure la natura sense “suportar” les especificitats sensorials i sonorials que a pagès han dominat des que el món és món, des que homes i dones treballen la terra i domestiquen animals amb la única finalitat d’obtenir-ne ajut i aliment. És des de llavors que el bestiar porta esquellots, que els galls canten de matinada i que –com afegeixen els que han començat una campanya contra aquesta nova forma de mobbing ara en format rural— a pagès “la merda també fa pudor”. Es clar que, ben mirat, per tal que una colla d’urbanites exigeixin i aconsegueixin que esquelles i esquellots, campanes i galls de matinada siguin silenciats, els cal l’ajut d’ajuntaments irresponsables i de constructores disposades a avantposar els seus interessos als dels pagesos i ramaders que hi viuen de sempre. Que les esquelles, esquellots i campanes “molesten”, que els galls “criden” massa i que els tractors “fan nosa” a la carretera són algunes de les certeses contra les quals aquests nous colons militen. La meva àvia em recordava aquella dita popular que profetitzava que “de fora vingueren que de casa ens tragueren”, segurament perquè, com sempre, la saviesa popular en sap molt més que no pas nosaltres de moltes coses.

Que ningú no s’equivoqui. A pagès, al camp, s’hi ha de poder viure i a Catalunya encara hi ha persones que sortosament volen –perquè poden i perquè els hi agrada–, viure i fer de pagès i d’aquesta manera continuar vivint de l’agricultura i de la ramaderia. Unes feines que, per cert, ni fan ni fum ni cal que se’ls imposin límits de velocitat. Unes feines, però, l’exercici de les quals comporta servituds que cal respectar. No podem oblidar que, com també em recordava la meva àvia, la terra ha de ser per a qui la treballa i que, talment com quan jo em queixava d’alguna cosa o volia imposar el meu criteri, ella, pacientment, em recordava que “si no volia pols no anés a l’era”…

Més clar, l’aigua…

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de gener de 2009