Com pot ser que a aquestes alçades de la pel·lícula, la hipocresia, la tergiversació i la mentida continuïn gambant al seu aire, tan ben instal·lades encara en la vida política? Com pot ser que ningú no assumeixi cap mena de responsabilitat quan l’engany es fa evident, després d’una i mil vegades d’haver-lo negat? Com pot ser que en el Parlament de Catalunya –o en les Corts de l’Estat, que pel cas ‘tanto monta, monta tanto’–, es vetin comissions d’investigació i/o compareixences en funció de les majories o de les minories parlamentàries que en cada moment es donin, sense tenir mai en compte la transcendència d’uns fets que al cap i a la fi són part dels causants del creixent desafecte que es dóna entre els polítics i la ciutadania? Com pot ser que cas que per ‘imperatiu legal’ es posi en marxa una comissió d’investigació, de les conclusions ben poca cosa més se’n desprengui que alimentar els retrets dels uns envers els altres i dels altres envers els uns? Com pot ser que el soroll mediàtic amb l’ajut inestimable –a voltes altament sectari– de les xarxes socials, continuï dominant el panorama de la política i s’utilitzi per tapar vergonyes que mai s’haurien d’haver tapat mentre els desajustaments socials s’agreugen? Com pot ser que la culpa dels nostres mals sigui sempre dels altres i que mai ningú no tingui la humilitat suficient per entonar un mea culpa i reconèixer, com a humans que som, que no tot ho fem sempre bé? Com pot ser que es digui el què es digui, continuem instal·lats dins la roda del hàmster que volta i volta sense avançar un sol mil·límetre? Com pot ser que els governs tinguin oïdes tan fàcils per aquelles demandes de la ciutadania que ja els va bé escoltar i, per contra, facin oïdes sordes a aquelles altres que no els convenen sentir? Com pot ser que tot el què jo faig estigui sempre ben fet, i que el què fan els altres sempre  malfet? Com pot ser que els arguments que jo utilitzo per defensar-me en compareixences públiques o davant dels tribunals de justícia, els rebutgi i els desqualifiqui quan els utilitza un altre en defensa seva? Com pot ser que només siguin demòcrates els que pensen i diuen el què jo penso i dic, i per contra no ho siguin –o ho són menys que nosaltres– els que no pensen ni diuen el què jo penso i dic? Com pot ser que tot el què jo dic s’empara en el principi sagrat de la llibertat d’expressió i el què diuen els meus contraris en contra meva són un insult? Com pot ser que amb encert qualifiquem de baixa qualitat democràtica el comportament d’un govern o d’un parlament que sense problemes accepta aprovar procediments exprés per saltar-se els temps del debat parlamentari en qüestions crucials i que, per contra, quan són els meus els que es valen d’un mecanisme semblant es tracti simplement d’una astúcia política? Com pot ser que continuem –nosaltres i els nostres polítics– inaltarables davant la corrupció? Com pot ser que mentre es socialitzen pèrdues empresarials milionàries, els guanys d’aquestes mateixes empreses continuen privatitzant-se? Com pot ser, en definitiva, que davant tot això i de moltes altres evidències de que quelcom no funciona bé, continuem optant per mantenir-nos instal·lats en la nostra franja de confortabilitat.

El pitjor que li pot passar a una democràcia és que la ciutadania perdi la confiança en la política, en els polítics i en les institucions arran els dubtes fonamentats que l’assalten pel què fa a la separació de poders i a la independència del poder judicial. I això és el què ens està passant quan des del govern de l’Estat es continua optant per la judicialització de la política mentre renuncia a acarar políticament aquelles qüestions que només tenen solució des de la política i no pas des de la judicatura.

Davant aquest estat de coses on tot ho és blanc o és negre, on només els nostres són els bons i els contraris els dolents, ens pot sorprendre que hi hagi qui ja comença a passar de tot?

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de març de 2017