No és la solució. Però res és menys. Carles Navarro i Lluís Oliveró poden passar el dia fóra de la presó i gaudeixen d’uns caps de setmana sense reixes. És, pel cap baix, una menys injusta situació personal per als que varen haver de carregar amb els neulers del cas Filesa. Es tracta de l’aplicació d’un règim penitenciari menys angoixant per als que varen haver de suportar el pes d’una justícia que no sempre aplica, com és massa fàcil de comprovar cada dia, ni el mateix rigor ni la mateixa vara de mesurar en els seus pronunciaments. És, en qualsevol cas, una porta oberta a l’esperança per als que han estat víctimes de la hipocresia de la societat en general i dels partits polítics en particular.

El pas de Carles Navarro i de Lluís Oliveró al tercer grau penitenciari ha fet que alguns es reconciliïn una mica amb el món. Un món en el qual la solidaritat continua sent un valor, que com que no es cotitza a borsa, es troba en franca recessió. Un món en el qual el valor que sobresurt és precisament el valor antagònic: el de jo primer i que els altres “pringuin”. Amb el nou estatus penitenciari aplicat a Navarro i Oliveró no s’han produït,  tampoc no calia, declaracions fora mida. Només aquells que han estat al peu del canó i que no han dubtat mai de la honestedat dels empresonats ni de la seva condició de caps de turc, tenen dret a alegrar-se de què, si més no, es comenci a escriure les pàgines finals del primer capítol d’una història interessada. Una història que només s’explica a partir de les obscures trifulgues dels que varen denunciar un pecat que tots els partits, gairebé sense excepció, havien comès.

Publicat a El 9 Nou, el 12 de març de 1998