Hi ha temes que molt rarament entren a formar part del debat social, ni que tampoc ocupin espai en les agendes polítiques dels nostres dirigents i de les nsotres institucions. Per contra, n’hi ha d’altres que sense merèixer una prioritat absoluta, ocupen hores i hores d’un debat necessari però que sovint es presenta també estéril en quant a resultats. D’entre els primers en sobresurt el fet que a Catalunya hi hagi un 28% de la població infantil en risc de malnutrició; o allò que és el mateix, que 50 mil nenes i nens  pateixen carències alimentàries i malnutrició. Ho denuncia un recent informe del Síndic de Greuges de Catalunya, Rafael Ribó. Ho pateixen ciutats com Terrassa o Sabadell, on els seus respectius ajuntaments es veuen obligats a prendre mesures per intentar fer front a un problema la resolució del qual no els competeix a ells des d’un de vista estrictament administratiu. El pitjor, però, és que el problema pot anar a més, cas que l’administració competent (en aquest cas la Generalitat de Catalunya) no es decideixi a actuar urgentment, i s’excusi, una vegada més, amb les dificultats de finançament que pateix. Tot plegat una cara més d’una crisi econòmica, però també social i política, que s’acarnissa damunt dels que menys tenen, amb el risc consegüent d’una exclusió social que no ens podem permetre de cap de les maneres.