hereu-tura.jpg

Resa una de les dites catalanes més populars que no “es pot dit blat que no estigui al sac”. Una dita a la qual la saviesa popular que solament atorga l’experiència, va afegir que, a més calia, per dir blat que el sac estigués ben lligat. La dita ens recorda per partida doble, que fins que no es produeix el desenllaç d’una situació, no pot assegurar-se que les coses acabaran resultant com es pressuposava o com ens agradaria que fossin. Que una cosa és allò que voldríem i l’altra allò que acaba essent. Tot plegat perquè qualsevol canvi o esdeveniment no previst produït en un moment determinat, pot acabar aniquilant els esforços i les previsions de tota una temporada. Una metàfora, aquesta  del blat al sac i ben lligat, aplicable a qualsevol ordre de la vida, i òbviament, també a l’àmbit de la vida política que és un àmbit especialment sotmès a les més inimaginables variables, i per tant subjecte a les previsions i les especulacions més diverses i fins i tot forassenyades.

Quelcom d’això ha passat amb les eleccions primàries que el PSC acaba de fer a Barcelona per elegir el candidat oficial del partit a l’alcaldia de la Ciutat Comtal. Els pronòstics, en aquest cas en forma d’enquestes, aventuraven que la persona candidata més ben situada per ser nominada era l’exconsellera Montserrat Tura. L’altra candidat, actual alcalde de Barcelona, ho tenia també segons les enquestes i els mitjans de comunicació, tot en contra. Més quant les mateixes enquestes auguraven que cas que fos Jordi Hereu el candidat del PSC a l’alcaldia, la victòria de Xavier Trias seria més indiscutible. Així, contra vent i marejol, Jordi Hereu, va encetar la seva campanya per aconseguir la nominació. El resultat final, contra tot pronòstic, ell va ser qui es va proclamar guanyador i per tant cap de llista de la candidatura que el PSC presentarà a Barcelona.

És bo que les enquestes l’errin i que la voluntat popular s’acabi pronunciant en contra del què les enquestes han pronosticat. Es bo també que un candidat estigui decidit a recórrer el camí d’unes primàries, malgrat ho té tot en contra. De fet hem de convenir que les enquestes d’opinió dibuixen un panorama aproximat, que mai fil per randa no es correspon amb la realitat. Més aviat, allò que fan les enquestes, és marcar una tendència que no pas presentar una fotografia fixa i inamovible. Malament aniríem en qualsevol cas que les enquestes d’opinió l’encertessin tant que no deixessin marge a la maniobra dels electors. Seria un símptoma clar d’una democràcia encrostada i encotillada, i per tant en risc evident.    

De la mateixa manera que una tempesta, o un excés d’aigua caiguda en temps que no toca, o qualsevol altre fenomen atmosfèric inoportu pot acabar amb les expectatives d’una bona collita, un canvi –per petit que sigui, produït en el panorama polític pot acabar condicionant les expectatives electorals d’un candidat i partit. Val la pena recordar-ho precisament ara quan estem abocats a noves eleccions (de caràcter municipal al tombar la cantonada i legislatives estatals d’aquí un any) i n’hi ha que ja donen tot el peix per venut. Malparafrasejant anuncis referits a fons d’inversions, els “èxits passats no són mai garantia d’èxits futurs”. I que malgrat les enquestes puguin pronosticar canvis bé en el govern de la ciutat de Barcelona, bé en el govern d’Espanya, pagarà la pena no llançar les campanes al vol ni badar. Menys encara dir que és blat –com Rajoy i Trias fan– abans els vots no estiguin en el sac de les urnes. No seria el primer cas que els vents favorables als interessos dels uns s’acaban revoltant i les previsions d’una bona collita de vots queden en això: en una previsió no completa.