No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, a despit que a hores d’ara ningú no tingui cap dubte quant a què aquest país que és Catalunya ha entrat, dissortadament, en la ‘normalitat’ pel què fa també a qüestions relacionades amb el frau fiscal, l’evasió de capitals i la corrupció política. S’ha enfonsat el mite d’un oasi català on res –o potser de tot!— hi passava. Per arribar fins aquí hem tingut de pagar un peatge elevat en forma de personatges que, políticament parlant, han estat marginats al no ser considerats suficientment patriotes pel simple fet d’haver-se atrevit a assenyalar amb el dit la punta d’un iceberg que sota seu amagava una profunditat de corrupció inaudita.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, però hem de preguntar-nos què hauria passat si l’afer Banca Catalana –quatre anys més tard que Pujol tingués diners dipositats fora del país– no s’hagués convertit per obra i gràcia del pujolisme en un nou atemptat del govern de Madrid contra Catalunya. ¿Recorden la manifestació en suport a Jordi Pujol pocs dies després d’unes eleccions autonòmiques que ell havia guanyat, i de les paraules que van adreçar-nos des del balcó del Palau de la Generalitat assegurant que “el govern de Madrid ha fet una jugada indigna” i “que a partir d’ara els únics que podrem parlar d’ètica i moral serem nosaltres”? I mentre, Raimon Obiols i Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, eren titllats de ‘botiflers’ per aquells que es consideraven amb autoritat suficient per repartir patents de catalanitat.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, malgrat sigui oportú recordar la reacció enfurismada d’Artur Mas davant la dura acusació continguda en la sentència “vostès tenen un problema que es diu 3 per cent” que Pasqual Maragall li va etzibar en seu parlamentària; paraules que des de les files convergents van ser interpretades com una nova infàmia i indignitat contra Catalunya i contra la gestió del govern Pujol en la que l’actual president de la Generalitat havia participat.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, però ¿que hauria estat de Catalunya si els casos de corrupció política –amb el finançament irregular dels partits polítics al capdavant–  s’haguessin acarat amb fermesa des del primer moment? Com a mínim hauríem evitat que el mal s’estengués i ho convertís tot en un fangar. El primer indici de que no anàvem bé va ser, juntament amb l’afer Banca Catalana, amb el cas Filesa que posava damunt la taula el finançament irregular dels partits, en aquest cas del PSC. Hipòcritament, la resta de partits varen obviar que allò que als socialistes els passava amb Filesa també podia passar-los a ells en qualsevol moment, tal com dissortadament hem pogut comprovar amb el pas dels anys.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut, encara que la ‘normalitat’ en la qual Catalunya ha ingressat, obliga a què el principi que en justícia és elemental de que qui la fa l’ha de pagar s’apliqui, sense excepcions ni excuses de cap mena. I no s’hi val que a partir de l’incompliment de les obligacions que com a ciutadans a cadascú corresponen, s’estableixin rangs de majors o de menors defraudadors públics. El ‘tu encara més’ que ha estat norma en la política catalana, i sobretot en l’espanyola, ha fet massa mal.

No s’ha de fer llenya de l’arbre caigut. D’aquí que és el moment de retornar a Catalunya la dignitat que mai no hauria d’haver-li estat qüestionada. Cert és que Jordi Pujol no és ni ha estat mai Catalunya, simplement perquè Catalunya és molt més plural i diversa que no pas el què el pensament d’alguns volen establir. Però quan el país es troba en estat de xoc pel desenllaç d’una trajectòria personal única, és també quan més cal reconèixer els errors comesos. I sobretot en matèria de victimisme que potser serveixen per justificar mancances governamentals, però que en cap són útils per recuperar confiances perdudes, i construir un país nou sobre bases suficientment sòlides.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’agost de 2014