Sóc un més dels afortunats usuaris del ferrocarril de rodalies. Em compto entre un dels setze mil ciutadans que diàriament es decideixen prendre el tren, en una de les tres estacions que RENFE té a Sabadell, a l’hora d’anar al seu centre de treball o d’estudi o per a gaudir dels temps d’oci. En el meu cas, el tren forma part de la meva vida diària des de fa bastant anys. Com a mínim des de quan els usuaris del tren encara érem poquets. I com que he començat escrivint que jo era un dels afortunats usuaris del tren, potser que justifiqui la meva asseveració, a despit que no està bé parlar d’un mateix en una columna com aquesta. En primer lloc em sento afortunat perquè, gràcies al tren, puc llegir, amb comoditat, el diari. Després perquè, també gràcies al tren, puc mantenir un bon ritme de lectura de llibres la qual cosa omple de joia al meu llibreter. Un ritme que si no fos pel tren no em seria possible de mantenir. Una tercera raó rau en el fet que puc conversar amb els amics. Una quarta en què tinc ocasió de descobrir que és el què interessa a la gent normal. Una cinquena en què no contamino amb el meu cotxe. La sisena, que el tren és econòmic i els estalvis que faig els puc dedicar, precisament, a llibres i música. La setena… No en tingueu cap mena de dubte. Hi ha moltes, moltíssimes raons per a decidir-se pel tren i deixar el cotxe tranquil…

Per això em costa molt entendre que encara hi hagi tanta gent que, diàriament, s’entesti en passar-se estona i estona a la carretera, només pel plaer de posar-se nerviós… Per una simple qüestió de salut –física i mental–, val la pena no perdre el tren…

Publicat a El 9 Nou, el 26 de març de 1998