Amb el titular pel qual he optat per encapçalar aquesta peça agostenca, segur que més d’una persona –àvida de sensacions o simplement deixada endur per la curiositat–, haurà decidit endinsar-se en la lectura de les ratlles que segueixen, empesa per l’ànim de conèixer el desenllaç d’allò que si bé s’insinua en el titular és evident que no s’explica. No hi doneu més voltes: m’acabo de valdre d’un esquer de clics (en anglès clickbait) per intentar captar el major nombre de lectors possibles, simplement aplicant l’estratagema de jugar amb la curiositat innata que nia en l’ADN dels humans.

Així, i com aquell qui diu si-us-plau-per-força, és com entenc que ens estem endinsant en aquesta societat en la que les audiències regnen alhora que entronitzen i descavalquen a qualsevol. Una societat en la que allò que prima és atreure el màxim nombre de mirades a partir d’una nota enigmàtica, d’un relat que promet sorpreses, d’una pregunta capciosa, d’un gràfic especulador, d’una fotografia o d’un audiovisual que, això sí, cal que siguin suficientment provocadors per aconseguir com més likes i compartits millor. Ningú no em podrà negar que –com jo mateix–, haurà sucumbit al parany d’un clickbait que, com en el cas del meu titular d’avui que, com escrivia més amunt, insinua continguts però no desvetlla desenllaç.

El quid de la qüestió no és –que també– que els clickbait’s dominin les xarxes socials sinó que el fenomen estigui condicionant el comportament dels mitjans de comunicació tradicionals. El cas és que sense potser adonar-nos-en, estem transitant de la societat de la informació a la societat de l’espectacle. O, si ho preferiu, estem transmutant la nostra condició de ciutadans dotats de capacitat d’anàlisi i de reflexió per la de públic expectant.

I aquest sí que és el problema.