Un gran terrabastall polític ha somogut no poques coses a casa nostra arran les darreres conteses electorals. D’una banda pel fet que de les eleccions al Parlament de Catalunya del 16 de novembre de 2003, se’n va derivar el canvi de color polític del Govern de la Generalitat de Catalunya. De l’altra pel fet que el 14 de març, les eleccions generals espanyoles comportaren també un canvi en l’escenari polític que havia estat de referència durant els darrers vuit anys a nivell d’Estat. Per acabar, i d’això fa ben poques setmanes, les eleccions al Parlament Europeu que, com a fet més rellevant i –perquè no dir-ho– més preocupant, en destacava l’escassa participació ciutadana que, a casa nostra, contrastava amb l’índex de participació que es va registrar en les eleccions generals.

D’aquesta manera ens trobem en un context polític –tant a Catalunya com en el govern de l’Estat– notablement diferent al que estàvem acostumats. Ens trobem davant un canvi radical en les formes de fer, d’actuar i de relacionar-se els governs de Catalunya i el de l’Estat. Canvi que com a mínim, era difícil d’imaginar fa poc més de mig any. Ens trobem davant uns governs que, amb un nou estil, ens aporten renovades oportunitats d’avenç, de progrés i de com cal entendre les relacions polítiques a Catalunya i entre Catalunya i la resta de l’Estat. El temps ens dirà si les promeses i les esperances que els electors han dipositat en els uns i en els altres eren justificades.

Però de la mateixa manera que ens podíem felicitar per l’alta participació de la ciutadania en les eleccions autonòmiques i, especialment, en les generals, ara hem de lamentar l’escassa mobilització ciutadana a l’hora d’anar a les urnes per elegir els nostres eurodiputats que ens han de representar en el Parlament d’Europa. És altament preocupant que encara, quan parlem d’Europa –que dit sigui de passada ho fem poc i sovint malament– no ens acabem d’adonar que és en el marc de la Unió Europea que els “nostres mals” han de trobar remei. No perquè la Unió Europea sigui la panacea dels problemes que patim sinó perquè no hi poden haver solucions a aquests problemes sense la Unió Europa. En unes altres paraules: mentre és recurrent preguntar-nos de què ens serveix la Unió Europea, no ens preguntem entorn què passaria i com estaríem si no forméssim part de la Unió Europea.

De què Europa “ens quedi encara massa lluny”, en tenim la culpa tots plegats. La tenen els els partits polítics que no han estat capaços de fer-nos entendre la importància que la Unió Europea té en les nostres vides. La tenim els ciutadans que patim un euroescepticisme creixent. No s’adonen o no ens volem adonar que la Unió Europea és ja, de manera irreversible, la pàtria comuna dels ciutadans de vint-i-cinc països. No s’adonen tampoc, o no ens volem adonar que els temps estan canviant i que el nostre futur està en la Unió Europea. Pesi a qui pesi les coses són com són, i des de l’any 1957 –en què sis països signaven el Tractat de Roma que posava en marxa la Comunitat del Carbó i de l’Acer– fins ara, els europeus hem recorregut un difícil camí que no té retorn i que ens ha obert oportunitats i possibilitats.

Tenen dret els més euroescèptics de blasmar contra la Unió Europea. Que no s’oblidin, però, que la única manera de superar el dèficit democràtic que innegablement pateix la Unió, és a partir de què ens impliquem en la definició del projecte comú que Europa és. I en aquest procés, la participació dels ciutadans, continua essent una eina revolucionària.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juny de 2004