a.jpg     o.jpg        n.jpg

El president dels EUA ha tornat també de vacances. Davant seu té oberts diversos fronts. L’un, les “noves” negociacions per a l’establiment d’un procés de pau entre israelians i palestins que hauria de posar punt i final a la llarga història d’un conflicte complex, que ha fet massa víctimes, destruït projectes i generat odis difícils de reconduir. Ningú no dubte que la millor notícia que es podria derivar d’aquestes converses que avui mateix s’han encetat a Washington, seria la de l’assoliment d’acords que assentessin les bases per la creació de l’Estat Palestí. Una condició, aquesta, necessària encara que no suficient per pacificar la zona.

Obama està disposat a complir les promeses electorals. En especial la de recuperar el prestigi dels EUA com a un element cabdal a l’hora de poder contribuir a la pacificació de conflictes que afecten a punts molt calents del planeta i en els quals decisions adoptades per anteriors administracions nordamericanes, han estat determinants en l’evolució d’aquests conflictes. Aquesta voluntat ja l’havia deixat clara Obama en el seu discurs de presa de possessió quan afirmava que “els Estats Units són amics de tots els països i de tots els homes, dones i infants que busquen un futur de pau i de dignitat” i que “estem llestos per assumir el lideratge per a fer-ho possible”. D’aquí també que estigui interessat en aparèixer, ara diplomàticament parlant, com a un actor actiu en l’escenari palestino-israelià. Més després de la recent “retirada” de tropes nordamericanes de l’Iraq que era una altra de les seves promeses electorals.

Sigui com sigui sabem que una cosa són les intencions i una l’altra els fets. No escapa a ningú que la construcció d’una pau durable entre israelians i palestins no és un procés gens fàcil. Hi ha en joc molts interessos en la zona i la disposició mateixa de les parts no acaba de ser la que caldria, com no ho havia estat tampoc en anteriors processos negociadors (Oslo, Camp David, Full de Ruta, Annapolis). Per acabar-ho d’adobar, l’atemptat d’abans d’ahir a Cisjordània, que va fer quatre morts i que ha estat reivindicat per Hamàs, no perseguia res més que boicotejar la nova tanda de negociacions. Tampoc les converses prèvies al procés negociador deixa massa espai per l’optimisme. I això perquè no hem d’oblidar que Benjamin Netanyahu és presoner d’una coalició de radicals gens predisposada a fer cap mena de concessió. Menys als palestins. Per la seva banda, Mahmud Abbàs, trepitja un terreny molt feble arran les lluites intestines del seu partit i que ell “només” representa a Cisjordània ja que és ¬Hamàs qui disposa del control sobre la franja de Gaza. D’aquí que l’atemptat d’abans d’ahir s’hagi portat a terme en un escenari especialment sensible.

És d’aquesta manera com el risc d’una nova negociació fallida pren entitat. Ja en el Full de Ruta del 2003 s’afirmava que la solució del conflicte entre palestins i israelians es produiria quan es donessin aquestes condicions: la primera, la fi de la violència i del terrorisme; la segona, una direcció del poble palestí capaç d’actuar eficaçment contra el terrorisme i construir una democràcia basada en la tolerància i la llibertat; la tercera, la disposició d’Israel de facilitar l’establiment d’un Estat palestí democràtic. Massa condicions per a una ronda negociadora com la que avui ha arrencat a Washington, encara que sigui amb un Obama com a amfitrió. Clar que l’esperança que es pugui aconseguir algun tipus d’avenç ha de ser el darrer que s’ha de perdre.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de setembre de 2010