El desconeixement que des de la capital, des de les capitals, es té sovint del territori més proper fa feredat. Donem per suposat que des de Barcelona es coneix el país i que quan les persones surten del Cap i Casal identifiquen fàcilment el territori pel qual es mouen o circulen. Però clar, donar per suposada una cosa determinada resulta a vegades donar per feta una suposició que no es correspon amb els fets. Recordo ara mateix un exercici que va fer fa uns anys el Diari de Sabadell a les Rambles barcelonines i que va posar de relleu el desconeixement que les persones enquestades tenien en relació a l’entorn barceloní. L’exercici consistia simplement en una breu enquesta a través de la qual se’ls preguntava si coneixien Sabadell, què en sabien d’aquesta ciutat, i a quina distància de Barcelona es trobava. No recordo el detall exacte de com van ser les respostes, però sí recordo que més d’un i de dos dels enquestats varen situar Sabadell a uns 60 qms. de la Ciutat Comtal.

Caiem sovint en la temptació fàcil de mesurar el grau de coneixements del que disposen els nordamericans a partir d’anècdotes que tenen a veure amb la incapacitat de la majoria de ciutadans i ciutadanes dels EUA a l’hora de situar correctament Barcelona en un mapa europeu. A banda de preguntar-nos, abans d’escandalitzar-nos del tot, si nosaltres seríem capaços de situar Denver o Seattle, o fins i tot Washington en un mapa dels EUA, bo serà que recapitulem, que no anéssim ni tan ràpids ni tan lluny per adonar-nos que sovint també nosaltres ens costa situar en el mapa de Catalunya algunes de les ciutats segones, i per descomptat la majoria de les comarques. La cosa no tindria més rellevància –que Déu n’hi do la que té!–, si no fos perquè aquest desconeixement que del país assoleix en alguns casos nivells enciclopèdics. És a dir: que el desconeixement arriba a ser de tal magnitud que fins i tot ens fa oblidar de la possibilitat que tenim de consultar una enciclopèdia –o internet–  qualsevol el dubte sorgeix… 

Tanmateix però, res del què fins ara he escrit no serviria per res més que per corroborar una realitat que ens hauria de preocupar, si no fos que mentre llegia un dels diaris catalans de més circulació, em vaig trobar amb una pàgina estiuenca on s’hi recollia la crítica en relació al projecte de restauració que s’està desenvolupant des del restaurant Èbano de Bellaterra. Enmig del meu astorament, la crítica –signada per un col•lectiu de 5 persones força rellevants–, després de referir-se als encants i a les bondats que el parc de Collserola ofereix als seus visitants amb els seus “paratges recòndits, masies centenàries, llocs la bellesa dels quals es completa amb corrents d’aigües cristal•lines”, rematava la cosa assenyalant que era en aquest entorn privilegiat barceloní on es trobava la “plàcida població de Bellaterra”. La ressenya continuava ressaltant els valors de la cuina i de les instal•lacions del restaurant Èbano, el qual recomanaven visitar, això sí, després de passejar “per alguns dels centenars d’itineraris possibles de Collserola”.

De ben segur que els menys tiquis-miquis em diran que no bé d’un pam i que no n’hi ha per tant… Que al cap i a la fi Bellaterra forma part de l’Àrea Metropolitana al ser una entitat municipal descentralitzada que depèn de Cerdanyola del Vallès, municipi que una part del seu terme municipal forma part del parc de Collserola… Els i les que així ho puguin veure possiblement seran també les persones que troben lògic que el centralisme barceloní s’imposi per damunt de la realitat de les poblacions i de les comarques de l’altre banda de Collserola on, per cert, també hi ha vida intel•ligent.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’agost de 2012