“No es tractava d’una declaració d’independència amb efectes reals; es tractava d’una forma d’acabar políticament quelcom amb molta inèrcia darrera”. “No hi havia voluntat d’unilateralitat sinó de pressió per tal que el Govern de l’Estat s’assegués a negociar”. Aquestes són algunes de les declaracions d’Artur Mas en ocasió de la seva compareixença davant el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena pel 1-O.

El senador estat d’ERC i alhora magistrat –també estat– Santiago Vidal, per la seva banda assegurava davant el jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona que les afirmacions que havia fet en un seguit de conferències al llarg i ample del país abans de l’1-O eren unes “hipòtesis atrevides en cap cas certes”. “Jo em vaig limitar a recollir –afegia Vidal davant el jutge— algunes de les informacions que circulaven per les redaccions dels mitjans de comunicació”.

Són, aquestes, una mostra d’algunes de les moltes declaracions que s’han prodigat darrerament i que posen en evidència les contradiccions entre allò que es proclama en públic i allò que es confessa davant un jutge. D’aquí que no ha d’estranyar que el director d’El Món a Rac-1 Jordi Basté, en un atac de sinceritat poc comú entre els membres del gremi periodístic, digués el 9 de març que el procés sobiranista havia estat “una enredada global” i una “aixecada de camisa”. Ho feia després d’entrevistar a Santi Vidal qui li va confirmar  que havia “exagerat en algunes coses” durant les seves intervencions públiques. Basté reblà el clau assegurant que no es tracta d’”una qüestió del que diem nosaltres [els periodistes], que també, sinó del que van dient tots els actors polítics [del procés] aquests últims mesos. Hi ha una part al·lucinant d’aixecada de camisa –no sé si voluntària, involuntària, tacticista, política…–, que fa que l’únic que puc dir en aquest moments es que fotin govern d’una punyetera vegada”.

Heus aquí la clau de volta. Com pot ser –retòricament em pregunto– que davant la situació com la que ens trobem, davant el govern d’un Estat que no dubte en treure el màxim rèdit de l’article 155, davant tantes i tantes manques de coherència…, encara estiguem pendents de la celebració del debat parlamentari per investir un president o una presidenta sense hipoteques judicials, amb capacitat de formar govern i que sense deixar a banda cap de les legítimes aspiracions independentistes que pugui albergar, eviti d’entrada que la bota del 155 continuï aixafant-nos.

Catalunya necessita un govern lliure d’hipoteques judicials si volem sortir de la roda del hàmster que ens té empresonats. No es pot adduir que en d’altres contrades s’han passat mesos sense formar govern després d’unes eleccions ja que si bé això és cert, no ho és menys que mentre no s’arribava a un acord, el govern precedent continuava en funcions. I aquí, a qui tenim en funcions, és el govern de l’Estat. I, per si de cas i abans que algú m’ho retregui, l’elecció de president i la formació de govern a Catalunya no seran garantia d’un canvi en l’escenografia política; però sí que ho serà de que el govern de Madrid es quedi sense excuses per no aixecar el 155. Ens cal, doncs, un govern disposat a governar. Un govern, però, que sense renunciar a res no prometi allò que no es pot aconseguir. A l’independentisme li queda molta feina a fer per disposar d’una majoria àmplia que obligui a l’Estat a asseure’s a la taula de negociació. O això, o ha d’estar disposat a exercir una defensa numantina amb totes les conseqüències. Clar que vist el comportament dels seus principals actors polítics, no sembla pas que a hores d’ara hi hagi massa ganes d’assumir-les.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de març de 2018