No escapa a ningú que els fets polítics i socials -sobretot els polítics- als quals estem assistint darrerament estan generant una catarsi d’abast desconegut, i de la que els resultats assolits en les eleccions gregues de diumenge en comencen a donar alguna primeríssima pista. De moment, a casa nostra, haurem d’esperar a què ens puguem apropar a les urnes per intuir-ne quin en serà l’abast a casa nostra. Fa dues setmanes, el fiscal encarregat del cas Gürtel presentava davant l’Audiència Nacional el seu escrit d’acusacions que incloïa la relació de persones a processar, seguida de les penes que des del ministeri públic es sol·licitaven. Pocs dies després, l’extresorer del PP Luis Bárcenas accedia a la llibertat provisional, i només en sortir de la presó confirmava que al PP funcionava una caixa b. No obstant i això, la reacció del partit polític en el govern de l’Estat, directament afectat per les seqüeles que darrera aquest cas de corrupció nien, preferia continuar mirant cap a una altra banda i mantenir-se immers en l’enfadós discurs de negar l’evidència. I no només això, sinó que els populars s’atrevien a treure pit, i proclamar que gràcies a ells s’està acabant amb la corrupció política. Viure per a veure! Mentre, a casa nostra, CDC anunciava la refundació del seu partit a partir de tres premisses. Una d’elles emparada per una idea-força potent com ho és la de ‘corrupció zero’. Però els casos Palau i els de la família Pujol pesen i pesaran com una llosa damunt CDC que tampoc no pot continuar mirant cap a una altra banda. Com tampoc no ho pot fer el PSC amb el cas Mercuri.

Deia la meva àvia que de bones intencions l’infern n’està ple. I deu ser així. ¿Quantes vegades, des de les més diverses instàncies polítiques i des dels mateixos partits polítics se’ns ha promès acabar amb la corrupció? I això no obstant, ¿quantes oportunitats han estat malversades per a fer-ho, tant per via parlamentària com a partir de l’adopció de mesures internes exemplars per parts dels partits afectats? Mentre això no passi, tots els discursos que se’ns puguin fer amb promeses d’acabar amb la corrupció, ens sonaran a molt bones paraules buides de contingut. I és que ja ho diuen els castellans: ‘A Dios rogando y con el mazo dando”.

En un altre ordre de coses, l’aparició de fenòmens i de moviments socials perfectament desconeguts fins fa poc, ha fet que la sensibilitat social torni a aflorar ara en el discurs i en les agendes dels partits tradicionals. Dit d’una altra manera, tothom es recorda de Santa Bàrbara quan trona. Ha estat la pressió de la ciutadania la que ha fet que l’accent social tornés a prendre entitat en els discursos polítics, posant en evidència que quan la ciutadania diu prou perquè no se sent escoltada en les seves reivindicacions, és també quan la  ciutadania es rebota, s’aparta dels partits que fins llavors li havien merescut confiança, i s’alinea amb propostes polítiques que, de moment, tenen la virtualitat de semblar molt més connectades al món real.

És també per aquesta situació plena d’incerteses que estem vivint, que comença a fer fortuna un altre debat fins ara escamotejat. És el debat entorn el model de país que, amb independència o sense, hem de construir. Perquè una cosa ningú ja no discuteix: passi el què passi, les relacions entre Catalunya i Espanya mai més no seran com fins ara havien estat. Però immediatament cal afegir que a mesura que s’avança en el ‘procés’, i que nous desencontres obliguen a refer pactes, i que a cada bugada es perdi un llençol, és també quan apareixen nítidament les sensibilitats i l’accent social dels uns i dels altres quant al model de país que volem construir. La campanya electoral que ens portarà al 27 de setembre acaba de començar. Els nou mesos de campanya que se’ns obren davant nostre, a despit que sigui massa temps, han de servir per clarificar actituds i posicions en relació al model de país (polític, econòmic i social) pel qual estem disposats a treballar. ¿Ho sabrem fer?

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de gener de 2015