Resa una dita popular que mai no n’hi ha dos sense tres. Deu ser veritat, ja que enguany he tingut l’oportunitat d’absentar-me de casa tres vegades en un molt curt espai de temps, i sempre per gaudi personal. La primera de les oportunitats va ser en ocasió de poder recórrer el tram gallec del Camí francès de Sant Jaume acompanyat d’uns bons amics. La segona em va permetre viatjar fins a un país alhora proper i llunyà al nostre com ho és Albània. I per completar la trilogia d’oportunitats, aquest darrer cap de setmana participava en la VIII edició del Festival Coral de Verona Garda Estate en la meva condició de cantaire d’una formació coral sabadellenca. He de dir que en el decurs d’aquesta trobada vaig sentir una enveja sana per l’èxit d’una trobada que simplement es val de l’anomenada i de l’encant que Verona desperta per atreure corals d’arreu d’Europa fins un petit llogarret a 20 qms. de la ciutat en la que William Shakespeare va situar l’acció d’una de les seves tragèdies més populars: ‘Romeu i Julieta’. El nivell musical de les corals participants no és homogeni. Però com que tampoc no es tracta d’establir cap mena de competició entre elles, aquesta circumstància no és rellevant pel fet que l’objectiu de la trobada és oferir a les corals, directores i directors, i cantaires, l’oportunitat de compartir experiències i cançons durant quatre intensos dies. I això s’aconsegueix amb escreix. Ah! I abans que em passi per alt m’afanyaré a deixar escrit que en aquesta trobada internacional, Catalunya hi estava representada per dues corals sabadellenques, i a més creualtenques: Catasons de l’Escola de Música Creu Alta, i Cants al Vent resident a l’Estruch.

I mentre compartíem cants per contrades del Véneto, des de Catalunya ens arribaven males vibracions polítiques per a la salut i la qualitat de la nostra democràcia. Com sabem, el Consell de Ministres va aprovar la setmana passada noves mesures econòmiques que si més no pel seu contingut no poden considerar-se oportunes. Mesures que justifiquen plenament el clima d’enuig instal·lat en la ciutadania contra del govern espanyol per la seva manera particular d’entendre la democràcia i de practicar la política. I és que en la reunió ministerial de divendres, i com aquell qui diu per la porta del darrera, s’aprovaven canvis legislatius de molt abast que afectaven –modificant-les–  a una vintena llarga de lleis ordinàries, i a les competències de les Comunitats Autònomes. Per evitar-se contratemps, l’executiu es va valdre novament de la figura del decret-llei de la qual ve abusant des que es va encetar aquesta legislatura, en un intent d’evitar sotmetre’s al perceptiu debat parlamentari. Aquesta vegada, però, la maniobra no li ha sortit bé, i abans d’ahir el govern tenia de fer una certa marxa enrere. En qualsevol cas, l’actitud sectària dels populars continua essent el millor viver de simpatitzants amb el que l’independentisme compta.

Ho he escrit en d’altres ocasions: la ciutadania està farta d’imposicions, de retallades socials i de llibertats, de no diàleg… Per contra clama perquè els partits polítics facin front a les seves responsabilitats i cerquin solucions als problemes que ens afecten i que per les seves actituds no sembla que els preocupin amb excés. Els problemes més sobresortints, encara que no únics, la fractura creixent en les relacions Catalunya-Espanya, i els casos de corrupció que planen damunt la política i d’alguns significats personatges públics. I si no hi ha justificació possible que avali el no diàleg entre Rajoy i Mas, tampoc no n’hi ha per ‘l’oblit’ que els partits fan dels casos de corrupció que a ells els afecten. L’oportunitat de recuperar la confiança vers la política i de regenerar la democràcia passa per acarar aquestes qüestions en una primera instància. Mentre, la desafecció polítics-ciutadania tendirà a créixer perillosament.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juliol de 2014