D’un temps ençà sembla que la classe política del país s’hagi vist afectada pel rigor del clima estiuenc al qual ens veiem sotmesos en aquesta època de l’any. Sembla que les elevades temperatures hagin ajudat no només a la desfeta ecològica que ha significat la desaparició, per l’acció del foc, de milers i milers d’hectàrees arbrades, sinó que també hagin propiciat el desenvolupament d’una espècie de virus o de bactèria que està provocant una mena de diarrea mental, en relació amb les idees, entre alguns dels líders polítics espanyols, la qual fa que vells fantasmes que semblaven enterrats, reapareixin de vell nou. Enmig del batibull de declaracions inútils i, sobretot, sobreres hi plana Catalunya, la força de les seves gents i la seva condició de nacionalitat i no per això insolidària amb els pobles de la resta de l’Estat. En l’horitzó de les declaracions fora de to, s’hi intueix l’espectre d’una renovada escalada ideològica de fonamentalismes polítics que, a la resta d’Espanya, pretenen la conquesta d’uns pocs vots però que, a Catalunya, esdevé una pesada llosa que contribueix al rearmament de radicalismes i vetustos fanatismes que a enlloc no poden condueir.

Si fa temps eren personatges com Rodríguez Ibarra i Alfonso Guerra els que tenien cura periòdicament, d’animar el “cotarro” de l’anticatalanisme, ara són José M. Aznar i Julio Anguita els que deixen anar, sense contemplacions, sentències i afirmacions que no fan més que evidenciar l’existència de dues cultures—també en el camp de la política—ben diferènciades a Espanya: la que es practica des de l’acceptació de la diversitat i de la plurinacionalitat del territori espanyol i la que, malgrat s’ompla la boca de bones intencions, destil.la una clara—i en alguns moments agressiva—actitud antiperifèrica ben sospitosa per poc democràtica. Solament des d’aquesta òptica poden entendre’s els posicionaments i les actituds—coincidents en part—defensats pels líders que consideren que els seus respectius partits són l’alternativa de govern—el PP—i els que han d’encapçalar una nova i renovada esquerra—IU–.

Uns i altres cauen en l’error garrafal de no veure-hi més enllà d’un pam del nas i de no recordar que si pretenen consolidar-se com a alternativa a qualsevol cosa, han de comptar—si més no per allò de la lògica matemàtica—amb el suport dels ciutadans de les comunitats més perifèriques de l’Estat i, especialment, dels de Catalunya. No s’en adonen—o no volen adonar-se, que encara és pitjor—que, per damunt de tot, la consciència nacional es troba molt arrelada a Catalunya i que per això mateix, determinats missatges aconsegueixen efectes oposats als que els senyors Aznar i Anguita pretenen. Farien bé, ambdós personatges, en detenir-se a observar, encara que fos per un instant, el sistema de forces polítiques existent a Catalunya que, per si no s’en han adonat encara, és sensiblement diferent al que predomina en la resta de l’Estat. I això no és un fet causal.

Catalunya, històricament, sempre ha jugat un destacat paper per tal d’assegurar la governabilitat democràtica d’Espanya. Res no sembla indicar que ens trobem ara en un moment i en una tessitura política en què l’axioma hagi de deixar de complir-se. Més aviat al contrari. Bé farien Aznar i Anguita en analitzar allò que avui és Catalunya. D’altra manera Aznar difícilment podrà governar Espanya pel fet que no disposarà del suport suficient per a fer-ho, ni tampoc Anguita podrà articular aquesta nova esquerra que assegura voler bastir. Des de la intolerància no és pas possible fer-ho.

Cal que sàpiga, el “califa” Anguita, que no s’hi val, a més d’ésser perillós, embrutar per tal d’intentar amagar allò que, com a mínim, és de molt difícil justificació: Els pactes contra natura que IU ha establert amb el PP a Andalusia, els quals poden ésser el preludi d’altres que poden establir-se demà mateix.

Tot un avís per a navegants…

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de juliol de 1994