Recents declaracions dels presidents del Parlament i de la Generalitat de Catalunya apuntaven cap una mateixa direcció: la necessitat de retornar la confiança de la ciutadania en la política i de posar en marxa mesures que hi ajudessin. Sota aquestes premisses, la ciutadania espera fets. No pas perquè no confiï en les voluntats manifestades per les màximes autoritats de la política catalana, sinó perquè mentre Benach i Montilla feien aquestes declaracions de principis, la guerra soterrada entre partits, acusant-se els uns als altres amb allò del “tu encara més”, continuava. Només cal sinó escoltar alguns polítics que s’entesten en mantenir el ventilador engegat per embolicar encara més la troca. Fan acusacions que en la majoria dels casos són pura demagògia i que en d’altres resulten fins i tot perillosos per l’estabilitat democràtica. Encara tindrà raó el president Pujol quan fa unes setmanes, en el programa Àgora, afirmava en ser preguntat per la corrupció i pel finançament irregular de partits polítics que “si entrem en això, prendrem molt de mal (…) i com que podríem dir que aquest va donar tant a tal i aquest tant a tal (…) [encara que] tots els casos són diferents però tots farien una mica de ferum”. Per cert unes declaracions a les quals ben poca atenció s’ha prestat, atès que per haver-les fet qui les va fer haurien d’haver estat objecte d’atenció especial a la vegada que demanar a Pujol que expliqués tot el què ell pugui saber en relació a finançaments irregulars.
En aquest context sobta més encara que hi hagi qui aprofitant l’avinentesa de l’aigua revoltada, miri cap a una altra banda i imparteixi lliçons de moralitat i d’ètica política, precisament quan la moralitat i l’ètica del partit al qual es representa està en el terreny del dubte. I això deu passar perquè a la dreta només se li exigeix que els seus comportaments siguin legals, mentre que a l’esquerra se li exigeix que a més de legals siguin ètics. Dues formes de veure les coses que es posen de manifest, per exemple, en les sentències judicials absolutòries conegudes fins ara, malgrat els molts indicis de corrupció, en el cas Gürtel i en els costos electorals que per Pérez Touriño va tenir la utilització d’un Audi d’alta gamma quan era president del govern gallec. Sigui com sigui, haurem de concloure que a les alçades que som, ningú no està net de culpa ni tampoc en condicions de donar lliçons de bones pràctiques. D’aquí que deu ser hora que més enllà de discursos ampul•losos es posi fil a l’agulla. I que mentre els tribunals de justícia fan la feina que els correspon, els partits polítics s’han arremangar i posar mans a la feina, que vol dir: reformar la llei electoral, elaborar codis ètics i de bones pràctiques, transparentitzar el finançament dels partits polítics i la gestió de les institucions que ens governen… Això sense oblidar que per acabar amb pràctiques corruptes s’ha d’acabar amb la corrupció. Amb unes altres paraules: tant corrupte és qui corromp com qui es deixa corrompre.
Tot plegat perquè ens cal continuar confiant en la política i en els polítics, en les persones que practiquen aquest malgrat tot noble ofici que, en qualsevol cas, el fan indigne aquells pocs que se’n aprofiten i que l’acaben embrutant. Necessitem continuar confiant en els partits polítics perquè són ells la base del funcionament del nostre sistema democràtic. I si els polítics i els partits no fan la feina, a la ciutadania ens queda el dret a no votar-los i a manifestar el nostre desacord amb ells a través del vot en blanc. És a dir del vot que manifesta la confiança en el sistema democràtic però que es mostra crític amb l’actuació dels partits polítics.
Publicat a Diari de Sabadell, 12 de novembre de 2009
Amic Joan,
El recurs de votar en blanc només serveix a la pràctica per manifestar conformitat amb el que decideixi la majoria. És a dir que només beneficia els partits grans.
La partitocràcia que ara domina la política requereix revulsius que determinin una revisió del sistema electoral i que, com a mínim, afavoreixi la participació mitjançant l’opció de llistes obertes. Els partits han de ser un mitjà d’entesa democràtica, i no un principi i un fi en si mateixos. La democràcia ultrapassa els límits que imposen avui els partits polítics.
Cordialment.
Amic Joan,
No saps com m’ha alegrat aquest teu comentari. Tant pel comentari mateix com pel fet que et tingui com a seguidor d’aquest meu blog. En relació al teu contingut del teu comentari, dir-te que és cert: en la pràctica, el vot en blanc és el què és. T’imagines, però, que el vot en blanc acabés essent el “partit” més votat? Obligaria a fer molts canvis. També en l’estructura i en el comportament dels partits sempre massa autistes amb l’entorn…
Saps que sóc defensor, de sempre, de les llistes obertes. També de la transparència en la gestió. Aquestes i altres mesusres són les úniques que poden contribuir a la regeneració de la política.
Una abraçada!
Estimat Joan:
Sobre el teu article, voldria dir dues coses: una,eient el pa que s’hi dona, els nostres politics no tenen solució, ja que l’unic que saben fer és acusar-se ja que no tenen més arguments, i per tant –com tu dius–, “tu més”.
Sobre el vot en blanc: confirmo que és l’unic vot útil. Ja saps el què opino jo del vot en blanc. Fa anys que el defenso. Però té el problema que no es contempla com a vot amb poder, cosa que no comparteixo. Això no obstant, si el 50% dels electors l’ussessin m’agradaria veure la cara dels nostres politics. Llavors acabaríem de treure’ls la màscara de dictadors que amaguen.
En fi un cop més ens quedem en la resignació i en dir alló de que no hi ha res a fer.
Com diuen els italians “Parole, parole, parole” i així sembla que ens justifiquem.
Apa a ser bonets
Marià
Estimat Marià,
En primer lloc agrair-te que tornis a manifestar els teus comentaris en aquest meu blog. Després afegir que comparteixo en gran part els teus comentaris. Això no obstant un parell o tres d’apunts:
1. No tots els polítics són iguals de la mateixa manera que no ho són els empresaris, els metges, elas advocats i també els periodistes… D’aquí que cal una regeneració política per retornar la noblesa a l’ofici de polític.
2. És urgent que els partits passin de paraules a fets i que no deixen per més endavant qüestions cabdals com les que ja apuntava en el meu article.
3. No puc estar d’acord amb l’ús de la teva expressió que els polítics siguin uns dicatdaors. Precisament si no acabem amb aquest estat de coses, hi haurà algun eixalabrat –que ja és entre nosaltres– que treurà partit de la “moguda”. Llavors si que estarem apanyats…
Apa…
Joan:
És ben cert que no tots són iguals. Però, per desgràcia, els que manen, si!!!!
Saps que pel càrrec que tinc, també s’em pot catalogar de polític. I em podrien dir que m’aprofito del càrrec. Peòr per mi hi ha una gran diferència: quan em diuen que una cosa no l’he feta be, argumento i analitzo i, en qualsevol cas, la darrera cosa que faig és traslladar la culpa als altres… Intento, doncs, ser responsable dels meus actes.
I també t’haig de dir que al nivell en què em moc, darrera de la màscara de la democràcia s’hi amaga més d’un dictador ja que si no fas el què ell vol, passes a ser el seu enemic. Lamentablement forma part de la misèria humana.
Com tu dius el pitjor serà quan surti l’eixelebrat salvador de torn. Serà llavors quan tots ens lamantarem de les tonteries que hem fet.
Apa a seguir meditant i filosofant que qui dia pasa any empeny…
Marià