Aquesta Setmana Santa, per raons que ara no venen al cas, no ens hem mogut de Sabadell. Feia anys, molts anys, que no passava una Setmana Santa a la meva ciutat. D’aquesta manera, he aprofitat el semidescans d’aquests dies per anar recorrent alguns indrets de la ciutat que feia temps no visitava i fer-ho amb una certa calma i encara més tranquilitat. Per exemple, aquest matí de Divendres Sant, abans la pluja no fes la seva aparició, he recorregut el Parc Catalunya i la Font de Can Rull en tota la seva amplitud i extensió. M’estalvio dir-vos com està el Parc després de les plujes primaverenques que enguany tenim i, per tant, l’indubtable encant que presenten tots i cadascun dels seus racons i, d’una manera especial, la zona del pla i de la font de Can Rull…

Mentre passejava pel Parc rememorava anys passats, quan el  Parc formava part de la lluita reivindicativa que veïns i veïnes de la Creu Alta i de Sabadell portaven a terme, amb plantades d’arbres  i repressió de la policia inclosos. Encara, més recentment, quan el primer ajuntament democràtic de la ciutat després del franquisme, planejà una estratègia per aconseguir que les 33 hectàrees de la zona no fossin edificades. I encara, més a prop dels nostres dies, quan en finalitzar la dècada dels 80 es procedia a inaugurar les instal·lacions de la part baixa del Parc, just la que dóna a l’Eix Macià.

Des de l’inici de la reivindicació del Parc només han passat 30 anys i escaig i, avui, aquell somni, aquella il·lusió creualtenca i ciutadana, és una magnífica realitat. De fet el Parc Catalunya és metàfora perfecte de la transformació que Sabadell ha fet les darreres dècades en què ha anat canviant la seva imatge de ciutat trista i grisa per vestir-se amb les millors gales possibles que fan que la nostra sigui avui una ciutat que els sabadellencs estimem i valorem més que no pas abans…

Bona Pasqua!