No deixa de ser un sarcasme que mentre assistim al debat –també al Parlament de Catalunya— de com fer front a la pobresa que s’està estenent a casa nostra com a conseqüència dels alts nivells d’atur que patim i d’unes rendes de treball que en molts casos no són suficients per poder subsistir amb dignitat, ens assabentem que hi ha qui els darrers anys ha augmentat els seus ingressos considerablement, com és el cas del 80% de directius d’empreses que cotitzen a l’Íbex, que han vist augmentats els seus emoluments d’una manera notable. Per contra, malgrat el PIB va créixer un 3,2% l’any passat (per cert l’increment més elevat des que va esclatar la crisi), els sous de la majoria es mantenen inalterables i fins i tot baixen, i els contractes laborals a precari augmenten vertiginosament.

En aquest context no hauria de deixar-nos de sorprendre que el debat parlamentari entorn la pobresa de fa quinze dies, no fos capaç de mobilitzar a la ciutadania per exigir al Parlament i al Govern l’adopció de mesures efectives capaces de revertir la situació. Teresa Crespo, presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social i de Pobresa Zero, advertia a ses senyories des de la tribuna d’oradors del Parlament de Catalunya de les conseqüències d’aquesta dinàmica de desigualtat creixent que s’ha instal·lat entre nosaltres, amb uns joves amb poques perspectives de trobar feina i que cas de trobar-la els serà regida per contractes precaris de curta durada o discontinus que, al seu torn, comportaran que quan els toqui, accedeixin a una vellesa desemparada atès que no els haurà estat possible generar estalvis suficients i que no disposaran d’una pensió que els permeti viure amb dignitat. Les dades que coneixem referides a aquesta situació són esfereïdores: més d’una tercera part dels nostres joves es troba avui en risc d’exclusió social. Sí, han llegit bé i no m’he equivocat: la tercera part dels nostres joves es troba en risc d’exclusió social. Ens ho ha recordat la Fundación Bertelsmann que des del 2013 ve impulsant projectes d’ocupació destinats a joves d’entre 16 i 25 anys.

Aquesta problemàtica que afecta als joves és, però, una part només d’una realitat social molt més complexa que malgrat les paraules que continuadament escoltem, ningú no hauria de fer-nos suposar que amb l’assoliment de la independència a la que lícitament una part de la ciutadania aspira, trobaran remei. No fa bé el president Carles Puigdemont quan en seu parlamentària fia la solució estructural de la pobresa a Catalunya a l’assoliment d’una independència que tampoc no tenim al tombar la cantonada perquè ell sap perfectament que això no és així. I és que mentre l’arcàdia promesa no arriba, els fets s’entesten en demostrar-nos que en matèria social anem enrere sense que s’adoptin mesures que prendre-les depèn només de nosaltres (com, per exemple, polítiques d’equitat fiscal, una política industrial que afavoreixi la creació de llocs de treball, lluita contra la corrupció…) que haurien de garantir l’assentament d’unes noves bases econòmiques i socials per al futur del país que, sigui el que sigui, segur que tots volem molt millor que no pas ara és.

Bé està que el Parlament de Catalunya adopti com ho va fer fa quinze dies, 150 mesures a modus de pla de xoc per fer front a les conseqüències socials dels fets i de les circumstàncies derivades d’una crisi profunda que ens han portat fins on ara som. Només faltaria que no fos així! Però si al costat d’aquestes mesures no se’n adopten d’altres per revertir aquesta tendència de la societat a l’empobriment, de ben poc serviran les que ara han estat adoptades pel Parlament de Catalunya, de la mateixa manera que de poc van servir les aprovades fa just dos anys amb efectes pràctics comprovables ben limitats. Ho advertia Teresa Crespo a l’assenyalar que  cal “pensar en una economia més solidària si volem una societat millor”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de març de 2016