En l’escenari del gran teatre de la política sabadellenca hi ha gran moviment. Els actors entren i surten d’escena sense ordre ni concert. Si res no canvia —i tot sembla indicar que res no canviarà— podria acabar passant que els que han de tenir cura de què la tramoia funcioni correctament, siguin els que acabin suplantant i assumint el paper que correspondria als primers actors. Ho denunciava Antoni Farrés i cal donar-li la raó. A despit que ell no estigui net de culpa pel que fa a disbauxa escènica que s’observa en la política local. Però això serien, en tot cas, peres d’un altra pomer. Com a ciutadans ens ha de preocupar que el futur alcalde i el futur equip de govern de Sabadell s’hagin d’elegir d’entre uns pocs noms units per una mateixa ambició i amb un mateix destí; l’ambició de governar i el destí de dominar les estructures internes dels seus respectius partits. Una ambició i un destí que, de fet, fan impossible que qualsevol aspirant a ser candidat a l’alcaldia que no disposi d’una afinada sintonia amb l’aparell del seu partit, ho tingui tot en contra a l’hora de voler defensar un projecte polític renovat per a la ciutat.

Els manifestos de la darrera setmana són símptoma de la preocupació que hi ha en alguns sectors arran el panorama municipal que es dibuixa en l’horitzó. Per a poder creure en els discursos que diuen que per sobre dels interessos de partit hi ha els de ciutat, calen gestos, intel·ligència i actuar de forma conseqüent. Regir el futur d’una ciutat res no té a veure amb gestionar el pati de darrera de qualsevol partit polític.

Publicat a El 9 Nou el 8 d’octubre de 1998