El Barça és flamant campió de la lliga espanyola de futbol per segon any consecutiu i se’n  ha proclamat quan encara resten tres partits per finalitzar-la. Res no feia pensar –a l’inici de la temporada en produir-se l’eliminació del Barça de la lliga de campions europea–, que aquest any també podia tornar a ser el guanyador de la lliga espanyola. Amb la consecució del nou títol de lliga, el centenari del Barça s’ha vist coronat i reforçat per l’assoliment d’un reguitzell d’èxits esportius com mai no s’havien produït. Així, el títol de campions conquerit pels futbolistes dissabte passat, es ve a sumar als que, amb anterioritat, havien assolit les seccions blau-granes de hoquei, de handbol i de bàsquet i, d’altra banda, el discutit i discutible Van Gaal ha tocat la glòria i ha salvat els mobles mostrar-se tant efectiu com poc simpàtic i agradable és. Però ja se sap que són els bons resultats els que poden acabar amagant les misèries de cadascú. Això no obstant, no serà només Van Gaal el que veurà com els seus indefectibles crítics s’empassaran alguns gripaus i, de moment, hauran de tancar la boca i callar ja que el president del club, l’incombustible Josep M. Núñez, també sortirà reforçat dels efluvis del centenari gràcies als èxits esportius assolits. I serà així com a Can Barça, tot continuarà igual; fins que no arribi el dia en què els resultats esportius ja no puguin maquillar per més temps la maregassa enmig de la qual navega el club; un club que reclama urgentment l’arribada de nous aires.

Malcopiant i malparafrasejant la sublim paròdia que el guinyol de Canal + fa del torero Jesulín de Ubrique, haurem de concloure que amb això del futbol passa com en el món de la política. ¿O és que potser és al revés? Quan es guanya i els èxits acompanyen una mala  gestió, res no passa, els amics no falten i no hi ha problema que no tingui solució. Per contra, quan arriben les derrotes, ai las!; llavors es quan desencadena una cacera de bruixes, quan és hora de trobar responsables i quan tothom intenta escapolir-se de l’incendi. Comencen els balls de noms i de candidats; un ball que se sap quan s’inicia però mai no se sap on i amb qui acabarà… Deu ser que també en la política, com en el futbol, hi ha mancança d’idees i de noves formes de fer. Precisament per això no és bo ni saludable, ni en l’esport ni en la política, que hi hagi qui encara s’aferri al càrrec, talment com si la seva vida estigués en joc cas de perdre’l. D’això a la consolidació d’un cercle viciós d’influències i de petites –o no tant petites– corrupcions, només hi va un pas. El pas –minúscul, però transcendent– que separa l’exercici d’un càrrec amb voluntat de servir els interessos generals, del de l’exercici d’un càrrec per a servir-se dels interessos generals. I com podeu imaginar no es tracta d’un simple joc de paraules…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 28 de maig de 1999