Ho hem sabut fa pocs dies i la notícia ha trigat en donar la volta al món. El famós tenor italià Pavarotti canta d’oïda! Ell mateix ho ha confessat. Fins aquí podíem arribar!, exclamaran els puritans del “bel canto”. Després de tants i tants anys, el mite del tenor italià és, per alguns, a punt de desmuntar‑se i tot perquè no ha tingut cap mena de mania a l’hora de declarar que gairebé no sap un borrall de música, que allò que canta és gràcies a la finesa de la seva oïda i que no se sent preparat per a dirigir una orquestra com ho fa Plácido Domingo. I gràcies a les declaracions de Pavarotti sabem també que en els immensos quaderns que acostuma a col¨locar sobre el faristol en els seus macroconcerts, no hi ha cap dibuixat cap pentagrama ni cap nota. Només unes precisses anotacions personals que el tenor col¨loca sota la lletra a modus de guia musical.

Les manifestacions de Pavarotti faran corre rius de tinta. Es publicaran opinions a favor i en contra del gran tenor. Uns l’aixecaran a la glòria dels cels. Altres l’enfonsaran en les profunditats de l’infern.  Alguns, la majoria, es mostraran absolutament indiferents. Tot plegat ben normal en un món com el nostre en el qual sempre hi ha qui està disposat a magnificar situacions intranscendents.

El fet no tindria més importància si no fos perquè ens movem en uns espais i ambients en els quals podem trobar Pavarotti’s a cada pas. És a dir ciutadans i ciutadanes que sovint canten i toquen d’oïda. La diferència, la gran diferència, rau en què mentre el Pavarotti original encerta en l’afinament i en el to, els altres Pavarotti’s només l’endevinen quan els sona la flauta per casualitat. Calen exemples?

Publicat a El 9 Nou, el 24 de juliol de 1997