Entendreu fàcilment que la meva passejada matinera d’avui hagi estat presidida pels molts records que servo de la meva relació professional i personal amb Pasqual Maragall, sobretot de quan ell era alcalde de Barcelona i jo estava al capdavant del Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona, primer, i del Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB), després. I és que avui Maragall assoleix la rodona xifra de 80 anys de vida que, a causa de la pandèmia, celebrarà físicament acompanyat només per la seva família més propera, a despit que no la pugui reconèixer com a tal per mor de la cruel malaltia que destrueix records, emocions i afectes; malaltia contra la que es va comprometre lluitar des del mateix moment en què li va ser diagnosticada. La Fundació contra l’Alzheimer que porta el seu nom, n’és un bon exemple. Pasqual Maragall ha estat el millor alcalde que Barcelona ha tingut mai. També un dels polítics més sobresortints –si no el que més– que Catalunya haurà donat les darreres dècades. Home íntegre, murri, irònic, entranyable, imaginatiu, de mirada llarga i visió federalista posada en Europa, estadista reconegut i admirat arreu del món, vituperat per molts mentre es trobava en actiu, l’herència política del qual avui reclamen per a ells i sense escrúpols aquells que llavors no compartien la seva manera d’entendre i de viure la política, més com a l’instrument necessari per a resoldre problemes que no pas per a crear-ne. Per molts anys, estimat Pasquis!