Catalunya és a la cua de tot l’Estat quant a despesa en matèria de salut dels ciutadans, amb una minva d’inversió relativa de l’ordre d’un 27,5% des de 2009, i absoluta de 3.328 milions d’euros. Quant a educació el panorama no és pas millor, ja que Catalunya ocupa posicions de cua (la tercera per sota) pel què fa a l’evolució de la despesa, atès que també durant els darrers 10 anys, s‘ha produït un decrement a l’entorn del 12 % amb el resultat de 781 milions d’euros de diferència en relació al pressupost de la Generalitat de Catalunya de 2009. Però com que no n’hi ha dos sense tres, Catalunya és, alhora, la penúltima comunitat en l’hipotètic rànquing estatal d’inversions en matèria de serveis socials, si bé és cert que en aquest cas s’ha recuperat pràcticament la inversió en xifres absolutes de l’any 2009. Totes aquestes són algunes de les dades que s’inclouen en un recent estudi-informe fet per l’Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials. Si a això hi afegim que la taxa de risc de pobresa a Catalunya ha crescut fins al punt que un 21,3% de la població catalana es troba en risc d’exclusió social (segons l’Enquesta de Condicions de Vida del 2018, elaborat per l’IDESCAT), que la vulnerabilitat econòmica ha augmentat entre la població de més de 65 anys i que la pobresa infantil continua afectant a gairebé un terç dels menors residents a Catalunya, començarem a fer-nos una idea de quin és el marc referencial que ens estan deixant damunt la taula les retallades iniciades el 2009, impulsades pel govern espanyol i aplicades d’immediat pel govern de la Generalitat de Catalunya. Retallades que costarà molt de revertir i que, lentament però inexorablement, no fan més que minar l’Estat del Benestar en detriment de les persones i de les famílies més desvalgudes.

Publicat a Papers (núm. 73) publicació de la Lliga dels Drets dels Pobles