El fantàstic i irrepetible Salvador Dalí escrivia a la “Gaceta Ilustrada” a finals de la dècada dels frívols i esbojarrats anys vint, que “la llum del cine és una llum tota espiritual i tota física a la vegada”. I encara afegia que “el cine capta éssers i objectes insòlits, més invisibles i eteris que no pas les aspiracions de les mussolines esperitistes. Cada imatge del cinema –assegurava– és la captació d’una incontestable espiritualitat”.

Eren els temps mítics i místics d’un art, el setè, que s’anava obrint camí de mica en mica. Enmig d’incomprensions i d’adhesions inquebrantables. Enmig de discursos moralistes i moralitzants. El cinema, com tants d’altres invents màgics i prodigiosos, fou –és i serà– instrument revolucionari i decisiu de pressió cultural i ideològica. ¿Qui, d’aquells que comptem amb una certa edat o amb una edat certa, no recorda les gairebé clandestines sessions de “Cine Fórum” i les modèliques, litúrgiques i espirituals projeccions de “Cine Club” al cinema “Actualidades” i al “Alcázar”? Modèliques, litúrgiques i espirituals pel fet que assistir-hi era considerat un acte de militància cultural i política en temps de resistència. En aquelles sessions molts hi férem amics per sempre i hi descobrirem a l’Einstein, Welles, Truffaut, Chabrol, Ford, Griffith, Kazan, Fellini, Lang, Renoir, Rossellini, Bergman, Buñuel…

Hi hagué qui volgué imaginar, quan fa uns anys en l’horitzó hi féu acte de presència el déu-tot-poderós de la pantalla de la televisió, que l’hora darrera dels cinemes estava arribant. Que el “The End” acabaria apareixent d’un moment a l’altra i que les vetustes sales cinematogràfiques es veurien abocades a tancar les portes. L’error dels que així pensaven ha estat, sortosament, majúscul. I avui, quan el cinema celebra el seu primer centenari, gaudim i disfrutem dels vells i dels nous títols en renovades i modernitzades sales. I als grans mites cinematogràfics com “El cuirassat Potemkin” d’Einstein, “El naixament d’una nació” de Griffith, “La Diligencia” de Ford, “Casablanca” de Curtiz o “Un chien andalou” de Buñuel se n’afegiran d’altres els quals les generacions futures elevaran també als altars de l’art.

Pere Cornellas i Pagès. “Factotum”, prohom, “Pope” de la història i de l’espiritualitat del cinema. Ell, i uns pocs més, continuen alimentant, sense defallença mitjançant el “Cine Club Sabadell”, la llanterna màgica que té cura de projectar i de recuperar les més belles i velles cintes. L’especial tarannà i fer, dur però bo, d’en Pere queden perfectament dibuixats en la inquisidora i crispada mirada d’un personatge que és síntesi de moltes coses però que té poques i ben seleccionades afeccions. Perquè si l’ofici que al Pere li proporciona benefici és el de director, mestre i educador, la seva gens secreta passió són el cinema i la literatura.

Rauxa, força i foc presideixen l’enigmàtica figura d’aquell que transita, sense fer massa soroll però amb pas ferm, pels viaranys d’una única i volguda militància: la Cultura. Cornellas és, sens dubte, un personatge a la recerca de la perfecció sense, però, que s’hagi adonat que en aquest món de mediocres i de mediocritats, la perfecció no és un valor que es trobi en alça. I llavors quan se n’adona, és quan deixa anar la seva continguda ira i pensa que solament cinema i literatura són espais absoluts en els quals totes les formes són possibles.

¿Com pot estranyar ningú que un personatge tan singular tingui, a més, un gat anomenat Mitchum?

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 27), publicat a El 9 Nou, el 20 de març de 1995