perplexitat.jpg

Els fets ens superen dia rere dia, i així, encara no ens acabem d’empassar un gripau, que n’hi ha un altre que espera el seu torn. Estem desorientats. I és que amb això de la crisi tot sembla haver perdut el nord mentre els conceptes es desordenen i fins i tot es confonen. El problema no està en saber on som –que també—, sinó cap on anem. D’aquí que el vell aforisme africà que sentencia que “si no sabem cap on anem, preocupem-nos almenys de saber d’on venim” adquireixi avui plena entitat. I és que només passats uns mesos des que vàrem elegir els nostres representants a les Corts generals estatals, ens adonem que els que ara governen ens portaven enredats i que les mesures que decideixen i apliquen, no havien estat ni tan sols insinuades durant la campanya electoral. Amb perplexitat assistim a l’espectacle que allò que era blanc ha virat a negre, ratificant el principi dubtós de que en política, el no més radical és l’avantsala del si més absolut.

Clar que en la vall de llàgrimes que habitem tot acaba per tenir una explicació, per increïble que aquesta pugui arribar a ser. Tot i això ha de ser molt difícil justificar que el govern popular de Mariano Rajoy no només acabi per fer allò que va dir que mai no faria, sinó que  també fa allò que quan els socialistes governaven assegurava era –deien–  tan nefast per a l’economia espanyola. ¿Recorden el Mariano Rajoy repetia una i mil vegades des dels escons de l’oposició que un augment dels impostos portava més atur i recessió? ¿Recorden amb la fermesa que Esteban González Pons, Soraya Sáenz de Santamaria o Maria Dolores de Cospedal afirmaven que el PP era l’únic partit que defensava els interessos dels treballadors i acusaven a Rodríguez Zapatero d’aprovar mesures que en comptes de fomentar l’ocupació afavorien la destrucció de llocs de treball? Doncs ja veuen què ens està passant. Els impostos s’apugen amb “nocturnitat i alevosia”; el president del govern no té cap mena d’escrúpol per sentenciar en la seva primera compareixença davant el Congrés dels Diputats des que va ser elegit, que l’atur continuarà creixent i que l’economia continuarà pel pendent; des del govern s’anuncia i s’aplica una reforma laboral “agressiva” –en profètiques paraules del ministre Luis de Guindos–, que s’emporta per endavant conquestes laborals consolidades i deixa als treballadors i a les treballadores en situació dèbil davant el risc que els siguin imposades retallades salarials “a la carta” o  acomiadaments “low cost”. I al costat de tot això ¿on són les mesures reactivadores de l’economia i de suport als emprenedors?

Clar que el PP fa el què fa perquè està trobant aliats en aquesta seva política neoliberal. Els troba en les entitats patronals a les que el govern els fa la feina bruta. Els troba en forces polítiques que, com en el cas de CiU, admeten que les mesures adoptades són en la bona direcció. Des d’Europa, des dels mercats, arriben també missatges i benediccions a aquestes polítiques. Potser perquè els mercats se senten reconfortats, de moment, per les polítiques que aposten per fer recaure el pes de la crisi sobre els que menys poder i oportunitats tenen. Una medicina que s’està aplicant amb duresa als grecs i que ja veiem com els està anant.

No sabem cap on anem… I com que no sabem cap on anem, hora deu ser de mirar d’on venim. Serà llavors quan ens adonarem que anem enrere en el temps i que retornem a anys pretèrits, quan els drets laborals i sindicals dels treballadors i de les treballadores eren una entelèquia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de febrer de 2012