La recent cimera iberoamericana de Santiago de Xile passarà a la història més que no pas per les resolucions adoptades, per l’incident diplomàtic que es va produir quan l’inefable president veneçolà Hugo Chaves va insistir en qualificar de feixista l’expresident espanyol Aznar. El “porqué no te callas?” que el rei Joan Carles va adreçar a Chaves quan no deixava parlar al president espanyol Rodríguez Zapatero, ha donat la volta al món i de ben segur que serà zelosament guardat en hemeroteques, videoteques i fonoteques i formarà part de les imatges de l’any. De fet, cal convenir que –al marge de l’acord o el desacord que pugui merèixer la intervenció del rei arran la situació creada per Chaves quan Rodríguez Zapatero intentava justificar el perquè del respecte que es devia sempre envers els presidents de govern elegits democràticament–, el cap d’Estat espanyol no feia més que expressar el què molts altres alts dignataris de països llatinoamericans pensaven i mai no s’han atrevit a dir. No escapa a ningú a les alçades que ens trobem, que Hugo Chaves exhibeix unes formes polítiques com a mínim peculiars. Per dir-ho més clarament: Chaves és, ens ho mirem com vulguem, un polític sovint amb comportaments poc respectuosos o, fins i tot, de mala educació. Es clar que per trobar comportaments de persones políticament mal educades tampoc no cal anar massa lluny. Aquí mateix, a casa nostra, la mala educació en política és darrerament un preocupat fenomen a l’alça.
D’aquí que possiblement podríem utilitzar sovint un més que sonor i contundent “perquè no calles” quan ens és donat assistir a les incontinències orals de persones que fan discursos i profereixen sentències que, com a mínim, voregen el límit del que hauria de ser un elemental respecte a les institucions i a les persones. Cal que posem exemples? Potser avui sí. Des de la resta d’Espanya s’organitza “la marimorena” quan el president Montilla fa referència a Madrid, a la creixent desafectació que a Catalunya comença a notar-se en relació a la resta de l’Estat. I això provoca un gran “escàndol”. Però els mateixos que s’escandalitzen pel contingut del discurs del president de Catalunya, res no van dir ni van fer quan, per exemple, havia qui blasmava i mentia en relació a Catalunya en ocasió del debat i l’aprovació del nou Estatut o quan es cridava al boicot de productes catalans o s’emetien durs spots radiofònics a Andalusia contra els catalans. Per si no n’hi hagués prou amb això, els altaveus de sempre (Jiménez los Santos, Copes i altres espècies semblants) es despatxaven i es continuen despatxen al seu gust tot faltant greument al respecte que Catalunya i la seva ciutadania es mereixen i, fins i tot, atacant la figura del president de la Generalitat de Catalunya encarnada, en aquesta ocasió, per José Montilla. Són aquests i molts altres els que no perden passada a l’hora d’atacar allò que som i allò que volem ser. És a aquests i a molts altres que els hauríem de dir que millor fora que callessin.
Passa, però, que Madrid continua anant a la seva olla i ben poc sembla importar-li el què passa més enllà dels límits estrets de la seva autonomia. No s’acaben de creure els madrilenys que a Catalunya les infraestructures més bàsiques no funcionen arran la manca d’inversions realitzades durant els darrers anys i que, arran aquesta situació, l’estat d’ànim de la ciutadania és el de pensar que des de l’Estat no es dispensa als catalans un tracte just. No es té en compte que malgrat tot, els catalans i les catalanes estan evidenciant un seny i una paciència més que notables arran les situacions que aquests dies es donen a casa nostra pel què fa a transport ferroviari públic o per les mancances infraestructurals que, es miri com es vulgui, incideixen negativament en les possibilitats de desenvolupament econòmic i social de Catalunya. Des de Madrid, i des d’altres indrets de l’Estat, encara es considera que Catalunya és una privilegiada i que es queixa per vici. I l’actitud irresponsable d’alguns polítics i d’alguns líders mediàtics no fa més que alimentar aquesta visió i, en conseqüència també, la creixent desafecció que Catalunya sent envers Espanya, a la qual Montilla feia referència. Però no ens enganyem. Aquesta no és una situació nova com ho posa de relleu els versos del poeta quan es preguntava ”on ets, Espanya? / No et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre els teus fills?”. Uns versos que bastant anys després que Joan Maragall els escrivís encara tenen plena vigència.
Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de novembre de 2007
Ufff. El teu bloc si que és sesudo! Gràcies per recomanar el meu.
Gràcies també pels teus bons propòsits.
Salut!