Els francesos, que en saben molt de dorar la píldora i de quedar bé, disposen d’una excel.lent expressió per quan han d’excusar-se davant una eventualitat o un fet que, per imprevist, pot posar en joc el seu prestigi de poble instruït i seriós. Em refereixo a l’expressió: “Oh!… Je suis desolé!” la qual pronuncien posant cara d’extrema preocupació i de no saber que més fer per a resoldre l’imprevist. La força de la frase és de tal magnitud que mai ningú no s’atreveix a demanar més explicacions. Es tant contundent que, en escoltar-la, hom se sent atret i absolutament solidari envers aquell qui la pronuncia, fins al punt de, si cal, consolar-lo i de fer-li notar que no cal que s’hi capfiqui més.

He cercat expressions semblants—quan a força i contundència—en d’altres idiomes. L’esforç ha estat infructuós. Potser el “I am sorry” anglès s’hi acosta una mica, però ni de bon tros és exactament el mateix. Ni en castellà ni en català he pogut trobar cap expressió la qual poder equiparar a la francesa del “Je suis desolé!”. En català he trobat altres manifestacions adients per a sol.licitar el perdó o mostrar la nostra impotència davant un fet que ens supera. Es el cas del “ho sento molt!” o “perdoni…, però no hi puc fer-hi res!”. Cap d’elles és suficient, això no obstant, per a transmetre ni la gravetat ni la profunditat que atorga el “Je suis desolé!”.

Tant és així que, si jo fos francès, no tindria cap mena de recança de manifestar el meu despoder davant el que possiblement ha estat un error personal imperdonable. Com és el cas que sóc català i normalment uso d’aquest idioma per a relacionar-me amb la gent, em trobo totalment perdut i confús i no disposo de cap expressió exculpatòria que acabi amb la meva dissort d’ésser un dels pocs catalans que no va seguir la sèrie, el culebrot o el fulletó (digueu-ne com millor us plagui) “Poble Nou”. No sé pas si, temps a venir, podré expiar la meva culpa quan la sèrie reemprengui el seu deambular per les pantalles de la televisió de Catalunya. Mentre, puc assegurar-vos que pago amb escreix la meva gosadia i el meu pecat d’ignorància per no saber ni qui és el Ferran—per cert, es salvarà o no?–, ni l’Anna, ni la Núria, ni el Xavier, ni solament l’Antoni.

No passa dia en què no em trobi amb algú que em parli de la salut d’en Ferran, els seus amors i desamors o del moment pel qual travessen els negocis familiars de l’Antoni o de la mare de l’Anna. A casa, sense anar més lluny, parlar dels de “Poble Nou” és com fer-ho dels veïns del quart tercera o de la Roseta de la cantonada… Ho és per a tots els membres de la meva família llevat de mi mateix… I així sovint em trobo immers en el més gran dels ridículs. Però no és que només sigui al carrer i a casa els llocs en els quals la qüestió del fulletó aflora amb una certa normalitat. Darrerament “Poble Nou” és objecte de les tertúlies radiofòniques estiuenques i de qualsevol conversa o entrevista televisiva. Fins i tot, fa uns pocs dies, prenia part en una tertúlia radiofònica una periodista, llicenciada en Ciències de la Comunicació, la qual parlava com a experta pel fet que estava treballant en una tesi doctoral sobre el culebrot i els seus efectes en l’audiència (?)…

Benet i Jornet ha aconseguit el que mai no hauria imaginat: aconseguir l’atenció de tot el país entorn l’evolució d’uns personatges de ficció, els quals estant causant un fort impacte en el procés de culturització del país, és a dir Catalunya. Potser caldria, ara que el país—en aquest prengui’s la paraula país com Espanya—està tant revoltat i n’hi ha tants i tants que han perdut el nord i fins i tot la carta de navegar, que un nou Benet i Jornet posés fil a l’agulla i donés cos a un fulletó a l’espanyola que logrés desviar l’atenció dels ciutadans envers les peripècies i martingales d’uns personatges que no fan res més que mostrar-nos com som amb totes les nostres limitacions.

Prometo que, la propera temporada, no em perdré ni un sol capítol de “Poble Nou”… No vull sentir-me marginat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de juliol de 1994