Al pas que anem, Alicia Sánchez-Camacho esgotarà els qualificatius a l’hora d’etiquetar amb un missatge o una idea curta l’acció dels governs als quals ella li pertoca mostrar la seva oposició. Així, mentre el govern d’Entesa que presidia José Montilla va ser batejat per Sánchez-Camacho com el “Dragon Khan tripartit”, no ha calgut deixar transcórrer ni els cent dies que la cortesia política estableix perquè etiquetés l’acció del nou govern de la Generalitat de “Guirigall convergent” o de “govern amateur”. Per qüestió de coherència aconsellaria a Sánchez-Camacho que per referir-se al govern de Mas ho fes en qualsevol cas com a “Guirigall bipartit” i no pas com a “Guirigall convergent” ja que l’actual govern de la Generalitat és el resultat de la coalició electoralment estable que uneix a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i a Unió Democràtica de Catalunya (UCD). Ironies a banda, passant de l’oportunitat de Sánchez-Camacho per qualificar a governs a partir d’epítets més o menys enginyosos, faria bé la líder del PP a Catalunya de girar la mirada cap a la casa de la seva família política per trobar l’adjectiu que millor li escaigués a l’hora de qualificar la seva tasca política d’oposició –com a mínim escassament constructiva i plena de demagògia–, que té com a únic objectiu fer-se, a costa del què sigui, amb quotes de poder tingudes o per assolir-ne d’altres que mai no s’han tingut.

Sabem que les persones que es dediquen a la política ho fan amb la confiança que vindrà un dia en el que podran governar. La majoria d’aquestes persones es dediquen a la política per vocació i perquè estan convençudes de la seva capacitat per gestionar millor els afers públics. D’altres –sortosament ben poques—  persegueixen fer-se amb quotes de poder en un govern –sigui local, nacional o estatal–  per treure profit de l’exercici d’un càrrec públic. D’exemples de les males pràctiques derivades de comportaments que voldríem veure desterrats per sempre de la política en sobren i no són patrimoni dels sistemes més o menys totalitaris. Les males pràctiques polítiques també es donen en democràcia, encara que d’una manera excepcional. Passa, però, que com que aquestes males pràctiques no són penalitzades amb la celeritat que caldria ni com convindria per l’acció de la justícia ni tampoc per la decisió de la ciutadania manifestada a través de les urnes, prenen dimensió i contaminen en detriment del bon nom de la política i de la majoria dels polítics. Ens ha de preocupar que les males pràctiques no tinguin, malgrat les promeses, una resposta immediata i contundent per part dels partits polítics que empara els responsables d’aquestes males pràctiques. El cas del primer ministre italià Silvio Berlusconi supera qualsevol límit imaginable que es pugui establir quant a comportament ètic i polític. Berlusconi ha fet de l’exageració, de la caricatura, el seu particular modus vivendi a l’hora de mantenir-se actiu. I això, d’entre d’altres consideracions, pel fet que ni el seu partit –que comanda ell mateix–,  ni els mitjans de comunicació –que també ell controla–,  ni l’electorat no li fan pagar els seus abusos de poder. Més aviat li riuen les gràcies.

Més a prop nostre, els casos Fabre, Gürtel i Palma Arena, però també els Palau o Pretoria, són exemples de males pràctiques polítiques que tampoc no acaben de ser castigades judicialment i políticament com ho va ser, per exemple, el cas Filesa. A la justícia li costa actuar amb celeritat. Els partits polítics afectats alenteixen els processos judicials i així difereixen també les seves responsabilitats davant l’electorat. Mentre, la ciutadania s’ho mira amb perplexitat i si fem cas de les tendències que apunten les enquestes, no està disposada a aplicar la recepta que en aquests casos convindria. Més aviat es deixa portar per la demagògia i pel sectarisme i a l’hora de la veritat continua avalant amb el seu vot aquestes males pràctiques.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de febrer de 2011