Que ningú no en tingui cap dubte: tant l’11 de setembre com el 1r. d’octubre seran dues jornades de grans mobilitzacions ciutadanes, com ho va ser la de dissabte passat, encara que per motius ben diferents cadascuna d’elles. Però que això sigui així, no em farà variar el meu posicionament quant a aquesta etapa transcendental que viu Catalunya, marcada pel ‘procés’ que va començar a prendre embranzida quan el Tribunal Constitucional (TC) dictaminà, el 2010, sobre allò que dos parlaments (l’estatal i el de Catalunya) havien acordat i que la ciutadania de Catalunya havia referendat: l’Estatut del 2006.

Els que em coneixen saben de la meva prudència en relació al ‘procés’, que no equidistància. I no pas perquè no cregui que no ens cal bastir un país nou (que hi tant que ho crec!), sinó perquè la forma de construir-lo ha de passar indefectiblement per disposar d’una base social àmplia que doni suport a un projecte de país (polític, però també econòmic i social) sòlid. Contràriament es corre el risc d’enquistar l’actual polarització que viu el país, sense que cap de les parts disposi d’una majoria suficient per consolidar el seu posicionament i, el què és pitjor, sense acarar els problemes de fons que patim, atès que les polítiques que tenen a veure amb l’eix social que diuen defensar tant el PDeCAT i l’ERC com la CUP (coalicions a les quals únicament uneix l’eix nacional) presenten ben escasses coincidències.

Fa temps vaig escriure aquí mateix que per assolir la independència eren precises un mínim de tres condicions. La primera, comptar amb un partit polític electoralment fort i cohesionat amb un projecte nacional i social sòlid, com en el cas del Bloc Québécois a Quebec i de l’Scottish National Party a Escòcia. La segona, a l’entorn d’aquest projecte nacional i social poder sumar una base ciutadana àmplia que superi amb escreix el 50% del cos electoral, en la línia del què s’estableix en la Llei de claredat canadenca (Clarity Act de l’any 2000), en el sentit que decisions polítiques transcendents no poden ser adoptades si no es disposa de l’aval d’una majoria qualificada. La tercera, tenir obertes vies de diàleg i de negociació amb Espanya i amb Europa per consensuar les condicions sota les quals el referèndum d’independència ha de ser convocat per tal que els seus resultats siguin acceptats i reconeguts per la comunitat internacional.

Cap d’aquestes tres condicions es dóna quan ens trobem a un mes just de l’1-O en el que estem cridats a participar en un referèndum que encara no ha estat convocat, pendent que el Parlament n’aprovi la llei que l’ha de regular. Aquesta actitud de retardar els terminis d’aprovació (també de l’anunciada Llei de transitorietat jurídica) es justifica des del govern i des de les coalicions de JxS i de la CUP per evitar que el govern de l’Estat pugui valdre’s del Tribunal Constitucional (TC) per frenar-les. És en aquest context que si, com han anunciat una i mil vegades, el govern i la majoria parlamentària que li dóna suport estan disposats a desobeir les lleis espanyoles, em pregunti ¿com és que encara no s’ha desobeït en res al TC i a les lleis de l’Estat ni tampoc no s’ha fet ús de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) tal com s’havia promès en seu parlamentària que es faria abans no passessin 18 mesos des de l’inici de l’actual legislatura?

Davant això, ingènuament em continuo preguntant si no serà que les ments més astutes de l’independentisme estan pensant ja amb el 2 d’octubre, atès que saben que l’1-O no resoldrà res. Si no serà també que el PP està en l’espera del què passi l’1-O per asseure’s a negociar amb el govern de Catalunya. I és que la partida d’escacs que des de fa temps s’està jugant entre els governs de l’Estat i de Catalunya continuarà plantejant successius ‘escacs’ estratègics sense que l’’escac i mat’ arribi. En tot cas està per veure com la partida continuarà el 2-O, quina força assistirà a cadascun dels contendents i quins seran els actors.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 d’agost de 2017