Que ningú no en tingui cap dubte: tant l’11 de setembre com el 1r. d’octubre seran dues jornades de grans mobilitzacions ciutadanes, com ho va ser la de dissabte passat, encara que per motius ben diferents cadascuna d’elles. Però que això sigui així, no em farà variar el meu posicionament quant a aquesta etapa transcendental que viu Catalunya, marcada pel ‘procés’ que va començar a prendre embranzida quan el Tribunal Constitucional (TC) dictaminà, el 2010, sobre allò que dos parlaments (l’estatal i el de Catalunya) havien acordat i que la ciutadania de Catalunya havia referendat: l’Estatut del 2006.
Els que em coneixen saben de la meva prudència en relació al ‘procés’, que no equidistància. I no pas perquè no cregui que no ens cal bastir un país nou (que hi tant que ho crec!), sinó perquè la forma de construir-lo ha de passar indefectiblement per disposar d’una base social àmplia que doni suport a un projecte de país (polític, però també econòmic i social) sòlid. Contràriament es corre el risc d’enquistar l’actual polarització que viu el país, sense que cap de les parts disposi d’una majoria suficient per consolidar el seu posicionament i, el què és pitjor, sense acarar els problemes de fons que patim, atès que les polítiques que tenen a veure amb l’eix social que diuen defensar tant el PDeCAT i l’ERC com la CUP (coalicions a les quals únicament uneix l’eix nacional) presenten ben escasses coincidències.
Fa temps vaig escriure aquí mateix que per assolir la independència eren precises un mínim de tres condicions. La primera, comptar amb un partit polític electoralment fort i cohesionat amb un projecte nacional i social sòlid, com en el cas del Bloc Québécois a Quebec i de l’Scottish National Party a Escòcia. La segona, a l’entorn d’aquest projecte nacional i social poder sumar una base ciutadana àmplia que superi amb escreix el 50% del cos electoral, en la línia del què s’estableix en la Llei de claredat canadenca (Clarity Act de l’any 2000), en el sentit que decisions polítiques transcendents no poden ser adoptades si no es disposa de l’aval d’una majoria qualificada. La tercera, tenir obertes vies de diàleg i de negociació amb Espanya i amb Europa per consensuar les condicions sota les quals el referèndum d’independència ha de ser convocat per tal que els seus resultats siguin acceptats i reconeguts per la comunitat internacional.
Cap d’aquestes tres condicions es dóna quan ens trobem a un mes just de l’1-O en el que estem cridats a participar en un referèndum que encara no ha estat convocat, pendent que el Parlament n’aprovi la llei que l’ha de regular. Aquesta actitud de retardar els terminis d’aprovació (també de l’anunciada Llei de transitorietat jurídica) es justifica des del govern i des de les coalicions de JxS i de la CUP per evitar que el govern de l’Estat pugui valdre’s del Tribunal Constitucional (TC) per frenar-les. És en aquest context que si, com han anunciat una i mil vegades, el govern i la majoria parlamentària que li dóna suport estan disposats a desobeir les lleis espanyoles, em pregunti ¿com és que encara no s’ha desobeït en res al TC i a les lleis de l’Estat ni tampoc no s’ha fet ús de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) tal com s’havia promès en seu parlamentària que es faria abans no passessin 18 mesos des de l’inici de l’actual legislatura?
Davant això, ingènuament em continuo preguntant si no serà que les ments més astutes de l’independentisme estan pensant ja amb el 2 d’octubre, atès que saben que l’1-O no resoldrà res. Si no serà també que el PP està en l’espera del què passi l’1-O per asseure’s a negociar amb el govern de Catalunya. I és que la partida d’escacs que des de fa temps s’està jugant entre els governs de l’Estat i de Catalunya continuarà plantejant successius ‘escacs’ estratègics sense que l’’escac i mat’ arribi. En tot cas està per veure com la partida continuarà el 2-O, quina força assistirà a cadascun dels contendents i quins seran els actors.
Publicat a Diari de Sabadell, el 31 d’agost de 2017
Comparteixo la percepció que s’està fent una política pública de declaracions simples i rotundes, adreçada als qui consideren manipulables i ignorants ciutadans, mentre per darrere s’està gestant de fa temps una política privada, protagonitzada per estaments econòmics i polítics que fan i desfan a l’esquena de tots nosaltres. No és paranoia. És més vell que anar a peu. És, malauradament, la vella fòrmula de la politiqueria. M’inquieto cada cop que un representant del govern (Marta Rovira aquest mateix matí, per exemple) afirma que les actuacions no han de ser transparents doncs això és donar armes a l’enemic (ha parlat de joc d’escacs). Aquesta és l’excusa universal i grollera que he sentit sempre que algú no li interessa retre comptes a la ciutadania. Tot plegat, una comèdia., perillosa, sens dubte, però comèdia.
Els matisos han enriquit l’original. Molt bon article una vegada més.
Gràcies Joan. Fan falta anàlisis poc hiperventilades com aquesta que publiques.
Val a dir, però, que si les condicions que planteges, i que semblen molt raonables, no es produeixen, ens porten a assumir que el règim del 78 és inamovible i, davant d’això, la meva opinió és que paga la pena intentar-ho.
Llegeixo des de poltrones acomodades de pressumptes intel-lectuals una cosa així com -“no, si jo crec que ens cal un Estat propi, però aquest referèndum no està ben preparat ni ofereix garanties de cap mena”. I també que el 27-S no va comportar una majoria prou clara.
Convindrà recordar-los com de brut ha estat aquest procés des del govern de l’Estat, recordant les amenaces prèvied a les eleccions, sobretot als pensionistes, amb la complicitat de Fomento, BBVA, etc. Caldrà recordar-los l’Operació Catalunya, que continua amb les falses notícies d’alguns diaris i TV per a desacreditar els Mossos i la nostra capacitat organitzativa, d’altra banda sobradament i pacíficament demostrada. I la gent que s’ha mullat i està o estarà inhabilitada ben aviat.
Davant de tot aquest franquisme amenaçador disfressat de democràcia en què les ‘soraies’ i companyia no poden dissimular l’estil clàssic de resoldre els afers, és a dir, amb la màxima violència possible, les maniobres polítiques dels que representen la majoria independentista del país han procurat (no sabria dir si encertadament) defugir la DUI i donar veu a les urnes per davant de tot, de la millor manera possible.
Per tant, que la prudència no ens faci traïdors, i que els cagadubtes es deixin d’orgues i es decantin d’un cop per la legítima aspiració a la plena sobirania.
Altrament, ja sabem el que tenim garantit: la nostra misèria econòmica i la desaparició com a poble. La justícia social tampoc no serà possible si no fem un país nou.