dibuix.jpg

M’ho advertia la meva àvia: “no estiris més el braç que la màniga”, i afegia: “si vols evitar-te ensurts, fes que el braç no s’estengui més que el què la màniga doni”. Amb aquesta sàvia sentència-metàfora de rerefons, no ha d’estranyar que, de tant en tant, salti la llebre per adequar la pressió fiscal a la llargada que el braç de la despesa reclama. Si volem que l’Estat presti els serveis que ara ens presta amb una qualitat màxima, ens haurem d’anar fent a la idea que ens cal un vestit més a la mida. No es pot mantenir indefinidament l’actual nivell de benestar social, sense que tard o d’hora calgui fer ajustaments en la pressió fiscal que recau sobre la ciutadania. Una pressió que a Espanya, és del 33,1 % mentre que a Dinamarca –amb prestacions socials pràcticament iguals a les nostres— ho és del 49%. Als països de la UE, la mitjana de la pressió fiscal està en el 39,3 %, sis punts per sobre de l’espanyola. Davant aquests indicadors, amb demagògia rajoniana o sense, és evident que els impostos tendiran a augmentar o, inexorablement, seran els avantatges socials els que tendiran a moderar-se, a disminuir.

Sigui com sigui, hem de saber si abans de fer cap ajustament fiscal el govern prendrà o no altres mesures, i si l’hipotètic ajustament acabarà recaient només damunt les espatlles d’uns quants. Volem saber si el govern està disposat a fer allò que fa temps hauria d’haver fet. És a dir que abans de tocar res fiscalment parlant, es decideixi a perseguir el frau fiscal. Dades obtingudes per l’Institut d’Estudis Fiscals del Ministeri d’Hisenda diuen que un 43 % dels espanyols justifiquen que hi hagi frau fiscal. No voldria pas pensar que aquest indicador es pot correspondre amb el percentatge de ciutadans i de ciutadanes que defrauden. La segona mesura que el govern hauria de prendre: establir una figura impositiva per gravar les grans fortunes. Mentre tot això no passi, l’experiència ens demostra que qualsevol retoc fiscal recau esbiaixadament damunt un únic col•lectiu: el de les persones que tenen els seus ingressos controlats per nòmina.

No ens enganyem. No és reduirà –que també– el dèficit de l’Estat només amb retocs fiscals puntuals i/o amb una disminució-major control de la despesa pública que, en alguns casos, pot arribar a ser fins i tot contraproduent. Si s’han de treure les castanyes del foc per superar els moments complicats pels quals travessem sense perdre conquestes socials pel camí, comencem per allà on correspon: acabant amb el frau fiscal i gravant fiscalment als que més tenen. Contràriament mai no es recuperarà la credibilitat del govern tampoc en matèria tributària. Després vindrà el què toqui i com toqui que s’haurà d’aplicar sota el principi socialment indiscutible de que qui més té més ha de pagar.

Anem en compte, doncs, i no ens deixem encisar captivar pels demagògics cants de sirena que prometen rebaixes fiscals a dojo. Unes rebaixes que allà on s’havien promès (casos d’Alemanya i de França), no s’han fet. Senzillament perquè no es podien fer. I és que en economia tot s’acaba resumint en un simple joc d’ingressos i de despeses. D’entrades i de sortides.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 d’agost de 2010