Anem sobrats de moltes coses. Per contra n’estem mancats de bastant altres. Anem sobrats, per exemple, de pronòstics demoscòpics electorals que, segons qui els faci, com es facin, o per encàrrec de qui es facin, tenen cura, segons correspongui, de ressaltar la pujada dels uns o de significar la davallada dels altres. Clar que millor seria escriure que allò en què totes les enquestes coincideixen és que els dies de les majories i/o dels partits dominants en les institucions, han periclitat. Unes majories que a Espanya es concretaven –es concreten encara- en el duet PP – PSOE, i que a Catalunya ho feien fins fa poc en el duet CiU – PSC. Perquè si quelcom hi ha de comú en totes les enquestes que es fan i es desfan és, d’una banda, que el panorama polític continua revoltat i que en conseqüència, l’opinió de la ciutadania varia cada dia que passa segons allò que en cada moment ens diuen que passa. De l’altra, que els parlaments –tant a Madrid com a Catalunya– i els ajuntaments presentaran, abans no acabi l’any, una distribució d’escons que ben poc tindrà a veure molt possiblement amb la que avui es dóna en els hemicicles. Dit d’una altra manera: ens trobem a les portes d’un canvi polític les dimensions del qual potser comencem a intuir, però del que encara està per veure’n tot el seu l’abast.

Però no ens enganyem. Aquests aires de canvi que es dibuixen en el nostre horitzó no ens són exclusius, com ho corroboren els resultats que es van derivar de les eleccions gregues d’ara fa quinze dies, amb la victòria d’una coalició jove com Syriza que encapçalava l’ara ja primer ministre hel•lènic, Alexis Tsipras. Un personatge, aquest, que a més res no tenia ni té a veure amb les famílies polítiques entorn les quals s’establia l’estatus quo que dominava el país hel•lè des de feia anys. No sabem, tampoc en aquest cas, l’abast que aquest canvi tindrà per a Grècia, ni si tindrà cap efecte contagi en properes conteses electorals d’altres països. Tampoc sabem si el canvi operat a Grècia acabarà per incidir sobre les dures polítiques d’austeritat que als grecs els van ser imposades des de la Unió Europea (UE), amb el BCE, i el FMI (la famosa troika) al capdavant. Però una cosa sí que sabem: a Europa calen reformes profundes si de veritat es vol donar el tomb a una situació com l’actual que no fa més que agreujar tota mena de problemes, fonamentalment els d’ordre social.

Escrivia en començar que estem sobrats de moltes coses, i també mancats de moltes altres com, per exemple, de projectes polítics fiables. Hi deu tenir quelcom a veure el fet que vivim aclaparats per una situació política, econòmica i social que només fa uns pocs anys ningú no podia imaginar es donés. Situació que si bé és conseqüència de la suma de molts factors, té la particularitat de presentar un fet que la fa diferent a situacions similars anteriors. I és que la ciutadania, indignada com mai, no està disposada a deixar passar l’oportunitat que té davant per recuperar el protagonisme que li correspon. Una ciutadania que potser sí que ‘passa’ dels polítics actuals, però que en cap cas no ‘passa’ de la política. El temps, també en aquest cas, s’encarregarà de dir-nos si aquesta mobilització social té data de caducitat. Vull creure que no la tindrà. Simplement perquè la ciutadania està farta de mantenir-se al marge de tot, i vol deixar de comportar-se talment com si fóssim senzillament ‘súbdits’ d’instàncies polítiques superiors.

D’aquí que quan la ciutadania és preguntada en ocasió d’un estudi demoscòpic, no s’està de manifestar les seves preferències vers aquells polítics i aquells projectes que els prometen treballar per l’assoliment d’una societat més justa, més equitativa, més solidària…

Clar que la confrontació política basada només en la desqualificació del contrari que sembla ser la tònica que més priva, és possiblement també la manera d’amagar que no es disposa d’un bon projecte…

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de febrer de 2015