Al president Mas totes li ponen. En poques setmanes, haurà aconseguit la quadratura del cercle al passar de reclamar el pacte fiscal a reivindicar estructures pròpies d’Estat per a Catalunya sense aparents costos electorals. I és que amb aquesta salt discursiu i posicional Mas continua evitant que es parli massa de les retallades que el seu govern aplica amb la complicitat i amb la cooperació necessària del PP a qui tan crítica. Un PP amb el que no obstant això CiU continua mantenint pactes i compartint tasques i òrgans de govern en ajuntaments –com en els de Badalona, Reus o Castelldefels–, diputacions –com en la de Barcelona–, o en mitjans de comunicació de titularitat pública… Sigui com sigui, el president Mas està en camí de ser l’únic president de govern de tot Europa que es presentarà a reelecció, i que, probablement, no pagarà per cap dels plats trencats de les retallades que causen major perjudici a les classes socials menys afavorides. Clar que per tal que tot això sigui així, el president Mas i CiU tenen molt a agrair al PP i a les constants sortides de to d’alguns dels seus membres més distingits (amb els ministres José Ignacio Wert i Alberto Ruíz Gallardón al capdavant, i de la presidenta de Castilla-La Mancha i secretària general del PP, Dolores de Cospedal) que amb les seves intervencions no fan més que afegir nous adeptes, encara que només sigui per reacció, a la causa independentista; adeptes que CiU sap reconduir convenientment cap al seu posicionament volgudament indefinit del sobiranisme i de la transició nacional.
Així, entre els encerts estratègics dels uns i els greus errors polítics dels altres, talment sembla que les catalanes i els catalans ens haguem oblidat dels temps difícils pels quals transitem i de les dificultats que, amb o sense independència, encara ens esperen i que els polítics no ens acaben d’explicar. Cada dia que passa sentim més a prop els efectes de les polítiques restrictives imposades des d’Europa, que els populars espanyols apliquen sense concessions des del govern de l’Estat, i a les que CiU ha donat suport fins ara, i que a Catalunya ha amplificat amb d’altres mesures tributàries que ens graven doblement. D’altra banda, fem com si res no sabéssim del 21,9 % dels catalans i catalanes que viuen amb rendes inferiors al llindar de la pobresa i que veuen com els seus drets socials els són restringits, com en els desnonaments d’habitatges són els bancs i les caixes els que comptem amb el suport de l’administració, com s’atorguen indulgències tributàries al patrimoni dels que més tenen. Però, ai las!, també les emprenyades socials i les protestes que emanen de la ciutadania són reconduïdes per CiU cap el terreny que més li convé: el terreny en el qual es lliura la batalla amb un enemic exterior al qual se’l fa responsable de tots els nostres mals i que per això mateix, alhora ens exonera dels nostres errors. Clar que hem de reconèixer que en aquesta ocasió, l’enemic exterior s’està aplicant d’allò més al llançar gasolina al foc i al tancar la porta a qualsevol tipus de diàleg.
Les comparacions són odioses. Però mentre això passa, al Regne Unit s’acaba de posar en marxa un procés que pot portar Escòcia a la independència en aplicació del pacte assolit entre els governs britànic i escocès. Tanmateix, només si es refan ponts de diàleg entre Madrid i Barcelona es trobarà la manera que Catalunya es pugui pronunciar amb plena llibertat sobre el seu futur. Al cap i a la fi, la política està al servei de la ciutadania i no pas al revés. Però mentre això no passi, el debat sobiranista continuarà imposant-se al debat social. Seria molt més normal –i sobretot molt més democràtic– que un debat no exclogués, i a voltes tapés intencionadament a l’altra.
Publicat a Diari de Sabadell, el 18 d’octubre de 2012
Totalment d’acord, els dos debats han d’anar en paral.lel.
Per descomptat que han d’anar en paral·lel, però el gran problema, és que els que han de traçar les línies, sembla que tinguin la mà fluixa i de moment, tot el que estan demostrant, és que apart de fer ondulacions i gargots, només son capaços d’anar competint per veure qui la FA MÉS LLARGA!!!
Crec que no hi ha contradicció en el debat pels drets i el debat per la sobirania. És un únic debat. Avui en el context d’Espanya, no és possible un debat serè sobre els drets, ja que des del govern espanyol, el projecte és limitar drets democràtics, particularment dels catalans. A en Mas, tal com dius li ponen totes. Sí, però fonamentalment perquè crec que ha sabut interpretar el missatge que li varem donar 1,5 milions de catalans.
Ell, com molts altres, mal ens pesi, hem fet un canvi. Hem passat de no ser independendistes a ser-ho. Però és que resulta que davant d’un espoli continuat ja és hora que els nostres governants es posin les piles. Que l’espoli s’acabi i que puguem autoadministrar-nos, i controlar de més a prop als nostres administradors.
Segons el Centre Català de Negocis (la web del qual us recomano http://www.ccncat.cat), amb la independència, sense deixar de pagar els deutes, es podria rebaixar un 10 % l’IRPF i augmentar en un 10 % les pensions. Amb la independència ens situarem en un context econòmic diferent, la reactivació serà més propera.
Cada vegada que el PP parla aconsegueix 100 independistes més. D’altra banda els que parlen de federalisme potser no creen independentistes, però sí que perden dia a dia vots i audiència.
Totalment d’acord amb el que exposa el Joan, només vull afegir-hi que la qüestió de la independència està tapant massa no solament el debat social sinó el de la regeneració. Recordem que CiU és sospitosa en el cas Millet, i que s’havia d’iniciar una comissió sobre corrupció en el món sanitari que la disolució del parlament i la convocatòria d’eleccions ha impedit.
D’altra banda, també en el necessari combat per l’autodeterminació i/o la independència, se’ls veu el llautó als dirigents de CiU. Vegem sinó la barroeria de Felip Puig dirigint-se als mossos d’esquadra com si estiguéssim davant d’un conflicte armat. Els dirigents de CiU haurien d’entendre que el poble català és pacífic i pacifista, i que el combat per l’alliberament nacional ha de ser escrupulosament a l’estil Gandhi, disposats a anar a la presó, si cal, però sense cap mena d’apelació a la força ni a la guàrdia. Si la Guàrdia Civil ens impedeix anar a les urnes ho mostrarem al món en els mitjans de comunicació, farem tancaments de caixes com ja van fer els nostres avantpassats el 1899, o serem imaginatius de mil maneres, però no ens serveixen de res els mossos d’esquadre. Si el conseller Puig no es retracta ni dimiteix haurem de pensar que CiU no és pilot que ens convé en aquesta difícil travesia.
Sento no haver pogut llegir el teu article abans, Joan. Però, mira, millor, perquè així també he pogut veure el que opinen alguns amics.
I t’haig de dir que, un cop més, tens bona punteria. En Mas fa una política totalment oportunista i llegeix el que li interessa llegir. Diu en David que el president ha sabut interpretar el missatge d’1,5 milions de catalans (deixem-nos ara del debat de les xifres) I per què no interpreta també la successió de manifestacions que hi ha arreu del pais, -ara 200, ara 1.000 i després 20.000- contra la política de retallades de CiU i de donar peixet a les rendes més altes?
També se m’estiren els músculs facials ganyotaires quan veig el resorgiment del sobiranisme de butxaca. Que cada cop n’hi hagi més que s’afegeixen al sobiranisme per les injustícies financero-tributàries amb Catalunya -“que si aquí paguem autopistes i fora de Catalunya no, que després van i es fan uns aeroports inútils a Castella-La Manxa o a Castelló (i el de Lleida?)…- i per la reacció visceral a l’espanyolisme barroer dels polítics mesetaris (i no tant mesetaris, perquè Extremadura cau una mica lluny de la Meseta… bé, no encara la podem ficar a la Submeseta Sud), ja que per mi el sobiranisme és quelcom més arrelat a l’essència ideològica i amb l’entortolligament del melic amb el tema identitari.
Recomano tenir a la tauleta de nit el llibre “Identitats assassines” d’Amin Maalouf.
Mentrestant, d’acord amb en Sergi. No es pot escalfar de manera responsable des del govern el debat acció-reacció ficant els mossos i la guàrdia civil en aquesta dialèctica. No és de rigor. Targeta vermella directa a Felip Puig. I també d’acord amb en Sergi sobre l’oblit del debat regeneracionista de la política i els seus, sap greu dir-ho així, “vividors”.