Avui i demà fa just quatre anys que al Parlament de Catalunya s’aprovaven les anomenades lleis de desconnexió (la del referèndum i la de creació d’una nova legalitat en substitució de l’espanyola, a aplicar en cas que el referèndum es guanyés). Unes lleis que s’aprovaren sense fer cas al Consell de Garanties Estatutàries, ni respectar el reglament de la Cambra ni l’Estatut pel què fa a l’alteració de l’ordre del dia i a la majoria qualificada dels dos terços de la cambra que en qualsevol democràcia es precisen per aprovar lleis fonamentals com en aquest cas ho eren les que finalment es varen aprovar per majoria simple que havien de donar pas al referèndum de l’1-O, a la proclamació de la independència el 27-O i a la resposta de l’Estat a l’aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola. A partir d’aquí la fugida a l’exili de Brussel·les de Carles Puigdemont i dels consellers Antoni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí, l’empresonament de 6 membres del Govern (Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull), de la presidenta del Parlament Carme Forcadell i dels Jordi’s (Jordi Sánchez i Jordi Cuixart) i unes noves eleccions que malgrat foren guanyades per Ciutadans havien de donar a l’independentisme la majoria d’escons que els va permetre formar el Govern que presidí Quim Torra. Lluny queden avui els crits “tenim presa!”, les afirmacions “ho tenim tot a punt”, “en 18 mesos Catalunya serà independent”, quan ens trobem a les portes d’un altre 11 de Setembre i l’independentisme es debat encara sobre quina ha de ser l’estratègia a seguir per assolir l’objectiu proposat de fer de Catalunya un Estat independent.