De ben segur que un dels pocs avantatges que de la pandèmia es deriven, rau en el temps disponible que hem guanyat a causa de les restriccions que ens impedeixen mantenir els ritmes i les rutines preCovid-19. Dec precisament a aquest factor l’haver-me decidit a treure un major profit de les meves habituals passejades matineres dedicant temps a documentar-me abans de fer un recorregut minuciós pel riu Ripoll al seu pas per la nostra ciutat i parar atenció en els molins fariners, paperers, drapers i tèxtils del terme de Jonqueres que hi havia  abans que una gran part de la parròquia de Sant Vicenç fos annexionada –juntament amb la de Sant Julià d’Altura– a la ciutat de Sabadell el 1904, arran la dissolució del municipi preexistent de Sant Pere de Terrassa.

Les set parròquies de Sant Pere de Terrassa el 1904, abans de la dissolució del municipi i repartiment de les mateixes entre Terrassa i Sabadell. (Autoria del gràfic: David Laudo).

La parròquia de Jonqueres (en negre) sobreposada als actuals límits territorials de la ciutat de Sabadell. En el gràfic hi podem veure també els noms dels llogarets, masos i molins preexistents abans de l’annexió, el 1904, de la seva annexió a Sabadell. (Autoria del gràfic: David Laudo).

Adverteixo que no pretenc que els detalls que dels molins aquí en donaré com a resultat de les meves perquisicions que han comptat amb l’ajut impagable del David Laudo[1], siguin exhaustius. Ni l’espai del qual disposo, ni tampoc l’objectiu del Diari m’ho permetrien. Però sí que voldria que aquests quatre apunts sobre quatre molins de Jonqueres que segueixen, contribuïssin a posar en valor una vessant més del patrimoni creualtenc –en aquest cas el de caràcter arquitectònic preindustrial i industrial– a partir de fer una aproximació als molins d’en Mornau, de l’Oriac, d’en Font i de l’Amat que d’aktra banda foren la base sobre la qual cavalcaria el desenvolupament de la indústria tèxtil local que arrencà a finals del segle XVIII i que es consolidà al llarg del segle XIX.

Disposem-nos, doncs ara, a equipar-nos degudament per fer una passejada tranquil.la i planera pel camí/carrer que discorre pel costat dret de la llera del Ripoll al seu pas per terres jonquerenques i que començarem en el límit mateix que la parròquia de Jonqueres tenia amb la de Sant Julià d’Altura el 1904 i que culminarem en el que en aquesta mateixa data compartia amb la ciutat de Sabadell.

El primer molí que trobarem en el recorregut que us proposo és el d’en Mornau que a dreta i majestuós s’aixeca un parell de centenars de metres abans de passar, aigües avall, per sota del pont de la carretera de Castellar del Vallès. Es tracta d’una construcció de quatre plantes i soterrani, en la que els baixos són fets amb voltes de sosteniment mentre que els pisos superiors foren pensats per poder assecar el paper que en el molí s’hi manufacturava. D’aquí la gran quantitat de finestres que el molí presenta i que segons es deia, sense que sigui cert, n’hi ha una per cada dia de l’any. De fet, l’edifici actual fou bastit damunt les ruïnes d’un antic molí que ja fabricava paper blanc i d’estrassa (documentat a mitjan segle XVI) i que un segle més tard passaria a ser draper i encara després a farga de claus on també s’hi molien els components minerals necessaris per a fabricació de la pólvora. A finals del segle XVIII, per una subhasta pública, el molí passà a mans dels propietaris de Can Deu que el rehabilitaren per continuar essent actiu com a molí paperer fins a començaments del segle XX.

Molí d’en Mornau

Des d’aquest punt ens dirigirem ara cap el Molí de l’Oriac del que s’en té constància des d’inicis del segle XVII quan era conegut com a molí Nou de Jonqueres. El molí s’aixecava a dreta del nostre camí, poc després que haguem superat el pont de vianants que travessa el riu i que permet anar cap a Can Pagès i el torrent de Colobrers. Segons sabem, a finals del segle XVIII aquest molí –que era fariner– disposava de dues moles que els Oriac –els seus propietaris— cediren en arrendament a moliners d’ofici. L’aigua per moure les moles es captava riu amunt, a la presa del Rieral, i era conduïda a través de la sèquia que també alimentava el molí d’en Mornau. En el decurs del primer quart del segle XIX, sense deixar de moldre de gra, el molí fou adaptat a l’activitat tèxtil. Amb tot, l’any 1894, Joan Oriac Barata, havia d’oferir a l’Ajuntament de Sabadell la possibilitat d’utilitzar-lo per fer pujar l’aigua dels seus pous a la ciutat, proposta que mai s’acabà de concretar. Pels volts del 1940, el molí entrà en decadència, però no va ser fins que es va construir la fàbrica Casanovas, que el vell edifici s’enrunà abans que no fos totalment enderrocat a principis dels anys noranta del segle passat. Avui, com a darrer testimoni del molí, en queda la xemeneia i part del seu sol.

Imatge de l’únic testimoni que ens resta del Molí de l’Oriac.

Continuem aigües avall fins que, també a dreta, una mica amagat darrera el bardissar i a un centenar de metres escàs de l’actual àrea de pic-nic de l’esglesiola de Sant Vicenç de Jonqueres, descobrirem les restes del Molí d’en Font que a despit d’estar protegit per ser un dels més antics (se’n té constància de la seva existència des de finals del segle X), es troba en un llastimós estat d’abandonament. Del molí se’n sap que a mitjan del segle XI era compartit per diverses persones que, per torns i en hores convingudes, tenien dret a moldre-hi. Segons les cròniques, a començaments del segle XVIII la instal·lació estava pràcticament fora d’ús. Això no obstant, consta que a finals del mateix segle tornava a funcionar, ara com a molí draper. Amb l’arribada del tèxtil a inicis del XIX, el molí va ser  arrendat i sotsarrendat a fabricants i un segle més tard va introduir el vapor com a força motriu. A començaments de l’actual mil·lenni, l’Ajuntament de Sabadell es proposà rehabilitar-lo per salvar-lo i dotar-lo d’activitat social, però el projecte no va prosperar per mor de l’elevat cost l’operació comportava.

El Molí d’en Font avui.

Des d’on ara som serà qüestió de travessar el riu. Ho farem pel gual de Sant Vicenç de Jonqueres i seguirem riu avall per la riba esquerra fins que arribem al camí que des de Can Puiggener condueix a la Torre del Canonge i a Togores. És precisament en aquest punt que alhora marcava el límit de termes entre Jonqueres i Sabadell on, per damunt de la fàbrica que tenim a tocar, s’aixecava el Molí de l’Amat documentat com a fariner el 1390 tot i que es creu que abans d’aquesta data ja existia. A partir del segle XVI, el molí fou adaptat per batanar draps de llana, la qual cosa comportà incorporar a la instal·lació una roda vertical i un arbre de lleves capaç de moure les masses del batà. Tot i això sembla que el molí fariner no deixà mai d’estar en ús. A mitjan del segle XVII, Joan Amat –el seu nou propietari— encapçalava una nissaga de moliners que acabaria donant nom al molí al que, el 1820, es dotà de dos salts d’aigua amb els quals moure simultàniament batans i maquinària tèxtil. Segons sabem, el molí s’alimentava de la mateixa xarxa hidràulica que el d’en Font atès que ambdós rebien l’aigua que els proporcionava la sèquia que partia de la resclosa ubicada una mica més avall de la desembocadura del torrent de Colobrers. La riuada de 1962 –que s’emportà per endavant el meandre que el riu feia al seu pas per Sant Vicenç de Jonqueres– trasbalsà el sistema de proveïment d’aigua i el molí –del que avui solament en resta dempeus la xemeneia i poca cosa més– acabà enderrocat a causa de la construcció de l’actual fàbrica.

Xemeneia que pertanyia al Molí de l’Amat

Comptat i debatut: si ens atenem a la nodrida presència de construccions preindustrials (molins, sèquies, hortes històriques, forns de glaç, forns de calç…) que s’hi troben, la del Ripoll és sens dubte una de les conques més interessants per explicar el procés d’industrialització de Catalunya (finals del XVIII i inicis del XIX) i des d’aquest punt de vista un patrimoni que cal preservar i donar a conèixer.

Que tingueu una molt bona passejada pels molins i vapors de les terres de Jonqueres així com una millor –encara que segurament restringida– Festa Major!

____________________

[1] David Laudo Cortina és autor de la publicació La Creu Alta. Jonqueres – Sant Pere de Terrassa (1700-1904), editada per la Fundació Ars i l’Associació de Veïns de la Creu Alta, que conté més àmplies referències dels molins que són citats en aquest article.

 

Publicat al número 34 del Diari de la Creu Alta. Una publicació que té com a característica principal que apareix una sola vegada a l’any, sempre en motiu de la Festa Major del barri (19-23 de maig de 2021).