Algú amb qui esporàdicament comparteixo activitat, m’etziba només en veure’m: “Deus estar content, oi, perquè ja tens alcaldessa?”. Si s’hagués tractat d’algú que habités en una altra ciutat simplement li hauria respost: “Sí. Molt esperançat que Sabadell tingui, per primera vegada en la seva història, una alcaldessa. Ja era hora que així fos!”. Passa, però, que aquest algú que em va reptar amb la seva gens innocent pregunta no era de fora de Sabadell sinó que, contràriament, era del “Sabadell de tota la vida”. Així que la meva resposta va ser: “No sé tu, però jo, com a sabadellenc, sempre he tingut alcalde, i a partir d’ara, tindré i tindrem una alcaldessa”. I vaig continuar: “Altra cosa és que malgrat que des de la recuperació de la democràcia municipal l’any 1979 he tingut alcaldes que potser no eren del tot del meu grat polític, però això no era condició suficient per a no ser-los lleial i no reconèixer-los com a meus alcaldes”. L’excepció, Manuel Bustos que a l’esclatar el cas Mercuri va perdre tota la meva consideració institucional i personal”. Serveixi aquesta anècdota gens fútil, per posar l’accent en una qüestió que em ve preocupant des de fa temps: el poc respecte democràtic que sentim envers les institucions i les persones que les representen, més quan no les encapçalen persones i/o formacions polítiques del nostre grat.

Vivim dies complexos en els que els oblits sovintegen interessadament, les emocions s’imposen als arguments i les desqualificacions i les demagògies flueixen. I això perquè hi ha qui es creu –o se sent–  autoritzat a dictaminar qui és patriota i mereix tots els honors, i qui és traïdor a la pàtria i mereix ser rebutjat. Qui està al costat bo de la història i qui no hi està en un país que es mostra clarament dividit. I per aquest camí és evident que és molt difícil d’avançar, simplement perquè ningú no és posseïdor de la veritat. Les situacions viscudes fa uns dies en ocasió de la constitució dels nous consistoris municipals a Santa Coloma de Farners (amb intervenció presidencial i escarni a una regidora inclòs), a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (amb un Ernest Maragall volen justificar allò que democràticament és injustificable) i a Sabadell (amb escarnis a les portes de l’Ajuntament tot just acabat el ple que acabava d’escollir a Marta Farrés com a alcaldessa), són alguns marcadors del nivell de respecte institucional i democràtic que exhibim quan les coses no són com nosaltres voldríem que fossin. Clar que els primers responsables els trobem entre aquells dels nostres ascendents polítics que prefereixen la brega i el com pitjor millor abans d’arremangar-se per trobar solucions als problemes i conflictes que patim. Aquells que –en paraules de Max Weber—  semblen més interessats en viure de la política que no pas viure per la política.

En aquest context crec encertades les reflexions que Marta Farrés recollia en el que fou el seu primer discurs com a alcaldessa de Sabadell a l’assegurar que “no vull perdre el temps en falsos debats partidistes que no ens porten enlloc” per afegir que “ningú té el monopoli de les bones idees que venen de molts llocs i no les podem menysprear només pel fet que no siguin les nostres” i reclamar “la política com a espai de construcció, de crítica, de respecte i de confrontació legítima de projectes i prioritats, però sobretot com a espai de treball conjunt, de ponts, d’accions, de diàlegs, de renúncies i de pactes”.

Hora és que Sabadell surti de l’atzucac. Feina i responsabilitat de tothom és fer-ho possible.

Publicat a iSabadell, el 26 de juny de 2019