Sorprèn que a les alçades en les quals ens trobem, allò que mediàticament encara continuï interessant més després dels debats de política general, sigui saber qui n’ha resultat guanyador. D’aquesta manera, les propostes o les característiques de les intervencions, tant del president del govern com de cadascun dels líders i portaveus dels grups parlamentaris, queden sovint en un segon terme, malgrat que en el debat de la setmana passada no hagi estat ben bé així, però poc se’n hi ha faltat. Si se’m permet la gosadia de comparar el darrer debat de política general amb un partit de futbol –ara que els “culés” viuen jorns de glòries esportives–, és més transcendent el resultat que el marcador assenyala al final del partit que no pas l’estil de joc i l’estratègia desplegada per cada equip. Al cap i a la fi, quan es tracta de guanyar un encontre, tant li fa si el gol de la victòria es marca en el darrer segon i de penal. Però un partit és un partit i la lliga normalment l’acaba guanyant l’equip més regular i amb millor qualitat del joc desplegat. Haurem de convenir, doncs, continuant amb la comparació, que la intervenció inicial del president del govern en el darrer debat de política general, va causar estralls en la defensa contrària; en el discurs que tenia preparat Rajoy ja des d’abans d’haver escoltat al president del govern. No va ser capaç d’aprofitar la mitja part –el descans del migdia– per refer la seva intervenció i respondre amb arguments sòlids el plantejament tàctic que havia desplegat José Luis Rodríguez Zapatero en la intervenció inicial. A Rajoy li va faltar cintura en el darrer debat. Molta cintura. I va malbaratar l’oportunitat que tenia de desplegar un programa de govern alternatiu. Hauria d’haver estat més hàbil i més ben aconsellat. I en comptes de fer les concessions sobreres que va fer cap els seus escons, hauria d’haver-se aplicat en concretar almenys algunes de les mesures que va dir disposava. A Rajoy li va faltar cintura no només durant la seva intervenció davant el Parlament espanyol sinó que també els dies posteriors al debat. Més quan no es va trigar a descobrir que algunes de les mesures proposades pel president del govern no comptaven amb l’aquiescència de totes les parts implicades i, en especial, d’algunes de les comunitats autònomes que consideraven envaïdes les seves competències al decidir la destinació que s’havia de donar a part dels seus recursos…

Sorprèn també que amb la que ens està caient, la principal força de l’oposició esmerci més temps a injuriar al govern i a les mesures proposades que no pas a la cerca d’acords que contribueixin a recuperar la confiança en el futur i molt especialment a apaivagar en allò que sigui possible els efectes de la crisi. No ha d’estranyar en aquest context, que alguns comentaristes polítics optessin per assenyalar que havia estat Josep Antoni Duran i Lleida el millor en el seu paper d’oposició al govern. De fet, les intervencions de Duran i Lleida van ser bastides des de la ponderació i des del sentit comú, defensant que calia avançar cap un Pacte d’Estat a partir del qual poder establir les bases del necessari canvi del model productiu espanyol. A més, el portaveu de CiU no es va estar d’afirmar que els mals que ens afecten no trobarien possiblement remei fins que hi haguessin líders governants disposats a córrer el risc de perdre vots en la defensa d’uns principis i d’unes decisions que malgrat no poguessin ser inicialment reconegudes per la majoria, a la llarga podien mostrar-se pertinents i adequades…

Sorprèn, finalment. que Mariano Rajoy continuï encara al capdavant dels populars després dels revessos que fins ara ha rebut i per les incoherències –sentències judicials i imputacions incloses– amb les quals ha de lluitar i sobreviure. Potser conscient i de la seva poca capacitat per conformar en el futur una majoria de govern capaç de ser alternativa dels socialistes com ho va fer Aznar en la seva primera legislatura, Rajoy intenta ara acostar-se a CiU. Però aquí també l’erra Rajoy ja que mentre els populars s’entestin en desplegar la política que en relació a Catalunya despleguen, fonamentada en la divisió, pocs vots més acabaran recaptant a casa nostra que ara no tinguin. I mentre el PP continuï entestat en mantenir i plantejar nous recursos d’anticonstitucionalitat contra lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, difícilment podrà establir cap mena d’aliança post electoral amb ningú. Hora deu ser ja que el PP s’adoni que Catalunya és com és i no pas com el PP voldria que fos i que a fora d’aquí expliquen que és.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de maig de 2009