A Kyoto (Japó) s’acaba de celebrar la cimera del canvi climàtic al qual estem sotmetent el nostre planeta. Un canvi climàtic que, a despit dels criteris defensats pels més pessimistes, encara ningú no sap ben bé quin efectes pot tenir sobre nosaltres. En quasevol cas, queda fora de qualsevol mena de tota discussió que el progressiu calentament del globus res de bó no ens pot aportar. I malgrat la gravetat de la situació, els reunits a Kyoto han estat incapaços d’arribar a un mínim d’acords satisfactoris que ens permetin entreveure el futur amb una mica més d’optimisme.

Hom té la sensació que els representants dels governs més rics i que, alhora, contaminen més el món, han optat en aquesta ocasió, per l’aplicació d’aquella dita catalana que resa allò de “qui dia passa, any empeny”. El problema, però en aquest cas, és que qui dia deixa passar és un dia perdut en la cerca solucions per aquest greu problema. I ja se sap que qui no resolt els problemes a temps es vomdemna ell mateix a patir una situació de creixent conflictivitat. Quelcom d’això pot passar si persistim en aquesta actitud del “tant-se-me’n-fostisme” que sembla que hagi primat a Kyoto, per part dels països que han pres part en la cimera.

A Río de Janeiro, en una Conferència de les Ciutats sobre Medi Ambient, celebrada ara fa uns anys, semblava que es començaven a colocar les bases per a una sòlida lluita en favor de la preservació del medi en el qual habitem. A Kyoto, per contra, sembla que l’interès principal era sortir de la cimera amb els mínims compromisos possibles. I ja es parla de la propera reunió a Buenos Aires com a fita en la qual poder resoldre els “caos” ecològic en el qual estem instal·lats.

Només cal fer vots perquè no fem tard. Els castellans diuen que “tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe”. Quelcom d’això podria passar a despit que cap de nosaltres ho veurem. Trista herència els deixarem a les properes generacions.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 15 de desembre de 1997