No em cauran els anells al confessar que hi ha setmanes que no sé ben bé per on i com posar-m’hi a l’hora de confegir aquestes quatre ratlles que han de veure la llum pública a través de les pàgines físiques del Diari de Sabadell i de les virtuals del meu blog. I és que en temps de postveritats, en els que els relats emocionals s’imposen a la dada i els sentiments superen la raó, cada vegada costa més destriar el gra de la palla, la certesa de la banalitat. Internet en general i les xarxes socials en particular –qui sap si com a una més de les conseqüències que es deriven de les mancances del periodisme que avui fem–  difonen, a cop de titular i de 146 caràcters, notícies que en massa ocasions són absolutament falses o estan descontextualitzades.

Res no passaria, si no fos perquè les ‘veritats’ que s’expliquen i es difonen a través de les xarxes socials adquireixen per a molts caràcter de ‘veritat’ irrefutable. Una ‘veritat’ que sovint atia reaccions airades i arriba a conclusions que en d’altres moments no s’haurien generat mai. En definitiva, les ’veritats’ que es difonen a través de les xarxes són acceptades a ulls clucs pels que els va bé que les coses siguin com en les xarxes s’expliquen, al mateix temps que són rebutjades amb contundència pels que els va bé que les coses no siguin com en les xarxes s’expliquen. I, si us plau, que ningú no vegi en això un senzill i recorrent joc de paraules.

Dos fets recents poden il·lustrar el què acabo d’escriure. El primer: les paraules de Jordi Évole de denúncia contra les polítiques i els comportaments dels governs (els d’aquí i els d’allà) pronunciades dissabte passat al Palau Sant Jordi en ocasió del macroconcert “Volem acollir”, reproduïdes, aplaudides i vilipendiades a demanda pels uns i pels contraris a través de les xarxes amb postil·les de signe ben divers. Comentaris que majoritàriament posaven més l’accent en qui les havia pronunciat que no pas en el què en literalitat Évole havia dit. Vaja, una vegada més allò tan socorregut del dit i la lluna a la que el dit assenyala.

Segon exemple: en ocasió de les barcelonines festes de Santa Eulàlia, la Ciutat Comtal es vestia altra volta de gala i presentava per sisena vegada un conjunt  d’instal·lacions urbanes efímeres sota el títol ‘Llum i BCN’. Es tracta d’una proposta que busca –mitjançant l’ús de la llum i de la tecnologia i durant uns pocs dies i hores–, transformar espais singulars de la ciutat. Enguany, el leivmotiv de com a mínim un parell d’aquestes instal·lacions efímeres que es deuen a diferents autories, era interpel·lar als hipotètics observadors en relació a les persones que busquen un refugi que aquí malauradament no troben i de les que ja estan entre nosaltres però que no obstant i això viuen en la marginació. Eren els casos de la instal·lació ‘Mediterrània, llum i ombra’ plantada davant el Born, i de ‘Foc de llar’ que havia de presentar-se al Fossar de les Moreres. Doncs bé, només va caldre que a les xarxes es desencadenés una nova tempesta amb rerefons indubtablement polític, qüestionant la idoneïtat i oportunitat de la perfomance artística que pel Fossar de les Moreres havien previst els estudiants de Belles Arts de la UB, perquè en poques hores la instal·lació fos desmuntada per les brigades municipals.

¿No serà, em pregunto, que com reflectia Santiago Rusiñol en les seves “Màximes i malpensaments”, que en la vida virtual també passa que qui “té raó no crida, i, qui no la té, crida per fer veure que la té”? I és que comptat i debatut, es vulgui o no, amb xarxes socials o sense, les coses continuen essent com són i no pas cadascú desitjaria que fossin. Això sí, l’únic que varia és el nivell de decibels que en forma de número de missatges i piulades apel·len als sentiments d’uns i d’altres, en un intent d’erigir-se en jutges d’allò que toca i d’allò que no toca segons ho defensin els meus o ho proclamin els contraris als meus…

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de febrer de 2017