Comença la desescalada de tardor i es nota, sobretot en les terrasses dels bars. Els indicadors de referència per a la gestió de la pandèmia no són del tot favorables. Dels tres, solament n’hi ha un (l’Rt) que presenti rang positiu. Clar, però, que és molt difícil mantenir el règim de tancaments i limitacions fins ara vigents des de fa un mes llarg. Al sortir de casa per fer la meva passejada habitual, he pensat que seria bo comprovar com començava aquest dilluns una mica diferent. Ho he fet a partir de resseguir el que fou un dels itineraris més habituals de la meva infantesa: aquell que diàriament feia fins a quatre vegades per anar i tornar de l’escola. Un recorregut en el que m’acompanyava el catric-catrec cadenciós que sorgia de les entranyes dels telers de les moltes fàbriques que flanquejaven els carrers pels quals caminava fins arribar als escolapis. Eren aquells, els anys del Sabadell-fàbrica en els que la vida sabadellenca girava al ritme que la indústria tèxtil imposava, sector en el que hi treballava pràcticament tothom. I els que no, treballaven en empreses considerades auxiliars del tèxtil, amb les metal·lúrgiques al capdavant, atès que com a client preferent tenien a les indústries llaneres. Eren anys, també, d’un Sabadell urbanísticament gris del que això no obstant en sobresortien algunes –poques–  singularitats. És el cas de la plaça que formava part del meu itinerari escolar dedicada a Enric Granados, possiblement la primera de disseny que va tenir la ciutat, projectada en el Pla de Reforma i Eixample de 1886 (Pla Pascual), executada i inaugurada el juliol de 1916, pocs mesos després que el pianista morís quan el vaixell en el que viatjava (el Sussex) va ser torpedinat  per un submarí alemany (I Guerra Mundial). Es tracta d’una plaça relativament petita que encara avui conserva els trets neoclàssics amb els que va ser concebuda. Presenta una composició en planta en forma d’estrella, els braços de la qual són els itineraris de vianants que s’entrecreuen al bell mig de la plaça, reforçada per la potent font de ferro colat que la presideix. Del projecte inicial de la plaça hi manca l’ornamentació vegetal que l’enriquia i que la feia més acollidora. Sigui com sigui, al visitar-la de nou després de tants anys, concloc que val la pena observar-la i fixar-se en la seva estructura i fins i tot asseure’s en un dels bancs de pedra ubicats a l’entorn de la majestuosa font. Al cap i a la fi, la plaça Granados és avui un record viu d’un Sabadell que va ser i que almenys en aquest cas, encara és.