El dilema ‘Mas o març’ l’acaba de resoldre la CUP que, conseqüent amb el què ha estat el seu posicionament i promesa electoral, ha decidit no donar el seu suport a la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya. A partir d’aquest fet sorgiran -ja sorgeixen ara- veus i opinions per a tots els gustos i en tots els ordres i sentits. Els uns acusaran a la CUP, els altres a JxS per haver arribat fins aquí. I mentre assistim a l’intercanvi d’acusacions i de retrets, ens oblidarem que el mal de tot plegat neix del 27S a l’haver-nos fixat més en el dit que no pas cap on aquest assenyalava amb aquells resultats. Perquè, agradi o no, vulguem reconèixer-ho o no, la nit del 27S quedava palès que el plebiscit a favor de la independència en el qual havien estat presentades les eleccions s’havia perdut. I davant la sentència de les urnes només hi havia un camí per evitar unes noves eleccions: fer una lectura precisa dels resultats assolits per cadascú. Resultats dels quals se’n derivaven com a mínim dues obvietats: que la ciutadania estava dividida entre els eixos nacional i social i que el dret a decidir continuava essent una opció que comptava amb una majoria -tant en vots com en escons- en el nou Parlament de Catalunya.

Però JxS, apel·lant a una legitimitat que les urnes no havien referendat, va optar per continuar desplegant el seu full de ruta com si res no hagués passat. Estaven convençuts que la CUP els acabaria donant -o prestant- el suport parlamentari que els faltava per poder investir a Mas. I el final d’aquesta història inacabable de reunions, negociacions i votacions l’acabem de conèixer.

I ara som on som. I em preocupa com acararem el futur. Em preocupa les conseqüències del dany que s’haurà ocasionat a les il·lusions de tants milers i milers de ciutadans i de ciutadanes convençuts i convençudes de que per damunt de les persones s’imposaria el servei al país i a la seva gent. El gerro de porcellana d’un futur idíl·lic sense projecte definit per assolir-lo s’ha trencat, sacsejat pels uns i empès pels altres. A terra ens queden ara els trossets resultants de la polarització política i social d’una societat que es vol rica i plena de valors i de projectes…

La qüestió és si sabrem aprendre dels errors comesos i serem capaços de refer el camí a partir d’allò que ens uneix i no pas del què ens separa. I a hores d’ara he de confessar que dissortadament, la resposta em sembla que només la sap el vent…