Experts en teoria de la comunicació de masses asseguren que és creixent el risc que es produeixi un distanciament entre la realitat que presenten els mitjans de comunicació i la que percep el conjunt de ciutadans. Si ens atenem al fet que, en ocasions, polèmiques que omplen espai i temps dels “media” són alimentades pels mateixos mitjans potser haurem de convenir que els teòrics tenen una certa raó. Els mitjans de comunicació tenen la responsabilitat de traslladar a les seves audiències una informació acurada, puntual i el més exacta possible. I això no és fútil ni secundari. Demana que periodistes i informadors, també els mitjans, exerceixin la seva missió amb rigor tot evitant de caure en el parany de sobrevalorar els aspectes més cridaners de la notícia per damunt dels informatius i descriptius. Quan això succeeix –que tampoc és tant sovint com es pretén– pot ocórrer que s’acabi canviant el sentit de la notícia o informació provocant una certa desorientació en la ciutadania.

Passa així que informacions aparegudes en mitjans són comentades, frívolament, en tertúlies radiofòniques i acaben dibuixant un estat d’ànim i d’opinió amb relació a un tema que res, o gairebé res, té a veure amb els fets que l’han originat. Aquest és el cas, sense anar més lluny, de la pretesa “persecució” a la qual l’idioma castellà és sotmès a Catalunya i que es “fonamenta” en el fet que “unes famílies” han tingut dificultats de trobar escola a Catalunya en la qual s’imparteixi l’ensenyament primari només en llengua castellana. Bo és recordar que, a Catalunya, l’objectiu és que els infants escolaritzats arribin a la fi de l’EGB amb un perfecte coneixement de les dues llengües que són oficials a casa nostra: el català i el castellà.

Algú, però, està interessat en desfigurar aquesta no discrimi-nació i igualtat en l’aprenentatge de la llengua castellana i en atiar el foc d’enfrontaments i d’actituds insolidàries que no existeixen. Només des d’aquesta perspectiva pot interpretar-se el titular amb el qual un diari d’àmplia circulació, editat a Ma-drid, obria edició diumenge passat i que volia resumir allò que –segons el mitjà– s’esdevé a Catalunya pel que fa a l’ensenya-ment del castellà. Ho feia així: “Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”. Fàcil és suposar que un lector escassament informat en relació amb la qüestió, en veure i llegir un titular d’aquesta mena, interpreti que a Cata-lunya no només no s’ensenya la llengua castellana sinó que àdhuc es persegueix a aquells que la volen aprendre. Res més lluny de la veritat.

Pot passar que a algú no agradi que ara, des de Catalunya, es vulgui contribuir a la governabilitat de l’Estat a partir de la negociació política entre els partits que són majoritaris a Catalunya i a la resta d’Espanya. Qui sap si, per reacció, algú està interessat en trencar el bon clima de convivència social que hi ha a Catalunya amb provocacions que poden servir d’excusa magnífica a actituds i manifestacions de radicals i d’indepen-dentistes. Potser es volen despertar, en la resta d’Espanya, els vells “dimonis” en contra d’una Catalunya pretesament insolidària i gens respectuosa amb l’Estat de les Autonomies que mai no ha existit. De ben segur que en el conjunt de l’Estat –també a Catalunya– hi ha coses que no acaben de funcionar del tot. Per a millorar-les la societat disposa de mecanismes i d’institucions democràtics a través dels quals poder denunciar i evitar possi-bles atemptats contra els drets dels ciutadans. Es la grandesa del sistema democràtic que disposa de vies suficients per tal que els ciutadans facin prevaler els seus drets. De tot això a titulars com el de referència hi ha un abisme i, segurament, una intencionalitat que, malgrat s’intueixi, no es pot acceptar.

Sorprèn que sigui el mateix periòdic que fa uns anys guardonava el president de la Generalitat, Jordi Pujol, com a “Español del año”, qui avui asseguri que l’idioma castellà és perseguit a Catalunya. A què juguem?

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de setembre de 1993