1.

Ens trobem de nou, formalment, instal·lats en plena campanya electoral d’àmbit estatal. I escric formalment i escric bé perquè, de facto, hem de convenir que ens trobem en plena campanya electoral des de fa molt de temps. Com a mínim des que foren convocades les eleccions estatals del 20D. I és que ens ho mirem com vulguem, ningú, amb un grau de sensatesa suficient, no podrà negar que, malauradament, estem immersos de manera gairebé permanent en un estat de coses en el que les promeses i els incompliments, els retrets i els ‘tu més’ centren un pretès debat polític que tot ho distorsiona i que fa oblit de les qüestions que més haurien de preocupar als nostres polítics perquè són també les que més preocupen a la ciutadania.

La pregunta que lògicament ara ens fem és què passarà el 26J i sobretot què passarà l’endemà mateix del dia D si es confirma la tendència que assenyalen les enquestes en el sentit que qui guanyi les eleccions ho farà amb un marge escàs, lluny d’una majoria parlamentària suficient per poder governar. D’aquí que no és gens aventurat avançar que el president de l’executiu espanyol sobre el qual recaurà la responsabilitat de portar les regnes del govern de l’Estat serà el resultat d’unes negociacions complexes i de les que segurament en seran aspectes centrals aspectes que han estat escassament tractats durant la campanya, o dels que quan se’n parla es fa utilitzant un discurs demagògic o valent-se de recursos retòrics susceptibles de ser interpretats a conveniència del consumidor… perdó! volia dir a conveniència de l’elector. Entre tots hem convertit el debat polític en un espectacle  mediàtic en el que allò que pren més rellevància és el gest (la promesa, l’atac al contrari) que no pas el fons (quines són les polítiques i com es portaran a terme). I és que la nostra memòria és excessivament curta i no ens recordem de les promeses que ja se’ns han fet, que ara de nou se’ns tornen a fer talment com si res no hagués passat.

 

2.

Però com que no només d’eleccions i de política hem de viure, bo serà fixar-nos en fets que s’esdevenen ben a prop nostre, que un dia van ser projectes i que avui són una realitat inqüestionable; fets que d’alguna manera ens retornen la confiança en nosaltres mateixos i en les nostres moltes possibilitats quan es tracta d’acarar projectes per fer-los realitat. Aquest és el cas d’una associació local que diumenge passat celebrava el seu desè aniversari a El Principal, presentant un balanç de feina feta que no per desconegut deixa de ser menys rellevant. M’estic referint a una entitat sense ànim de lucre, que treballa i que fa costat a les persones i a les famílies que precisen dels coneixements i de l’experiència de professionals qualificats per superar una malaltia –la drogodependència– que és causa de tants i tants estralls personals i familiars. I aquesta entitat sabadellenca és Êthos: una associació privada que ha sabut dotar-se d’un gran capital humà (en forma d’equip de professionals especialitzats altament competent i de persones anònimes que voluntàriament i desinteressadament hi col·laboren) que els permet desenvolupar programes de rehabilitació integral i de reinserció social de persones que pateixen drogodependències. Bona prova del reconeixement de la feina que l’Associació Êthos ve desenvolupant des de l’inici de les seves activitats el 2006, va arribar el 12 d’abril d’enguany quan el departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya en declarava el seu caràcter d’entitat d’utilitat pública.

Un bon exemple dels resultats que es poden assolir quan les persones ens posem d’acord per assolir objectius comuns que en el cas d’Êthos han estat i continuen essent els de contribuir a la recuperació de la dignitat de les persones que pateixen drogodependència.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de juny de 2016