Diu una dita popular que la primavera la sang altera. Qui sap si és per això que després de mesos i mesos de donar voltes i voltes entorn un mateix tema no ens deixa de sorprendre que és quan precisament s’ha de votar l’Estatut de Catalunya al Congrés de Diputats, quan l’actualitat mediàtica gira la seva mirada cap a una altra banda, conseqüència de la treva permanent que ETA va anunciar justament ahir va fer una setmana. És evident que en un país normal i en una situació normal no hauria d’estranyar que això fos així atès que la majoria de les ciutadanes i dels ciutadans esperàvem feia molt de temps que la banda terrorista ETA anunciés la fi de les seves hostilitats i que un alto el foc obrís les portes a la pacificació d’Euskadi. A partir d’ara seran les paraules les que s’imposaran per damunt d’unes armes que haurien d’haver estat silenciades fa anys. A partir d’ara encetem un camí llarg i costerut que haurem de recórrer amb prudència abans no s’assoleixi la pau que el País Basc i nosaltres mateixos desitgem. A partir d’ara, no hi pot haver excuses per tal que govern i oposició treballin colze amb colze, sense fissures, per abastar l’horitzó en el que es dibuixa l’oportunitat única de trobar un encaix que acabi amb el terrorisme i amb la violència etarra. I mentre s’avança en el procés de pacificació del País Basc, qui sap si descobrirem entre tots plegats que un model d’Estat és possible; un nou model que estigui en consonància amb els signes dels temps.

Qui sap també si en ocasió del procés de diàleg que ara s’inicia, govern i oposició s’adonaran que més enllà de la crispació sense sentit, hi ha problemes i situacions que preocupen a la ciutadania i que, per contra, no semblen treure massa la son dels polítics. Està clar que el terrorisme és un d’aquests problemes, de la mateixa manera que està clar que el terrorisme no és l’única preocupació que la ciutadania té. De fet, el soroll polític i mediàtic de declaracions i contradeclaracions que des de fa mesos suportem, fa que no parem atenció suficient al clam que ens arriba de molt a prop i que ens anuncia situacions socials conflictives a les quals cal posar remei. No acabem de prendre consciència, per exemple, de l’abast que tenen els esdeveniments que s’estan succeint en un país proper al nostre –França–  que es troba immers en una crisi social de conseqüències encara imprevisibles. Un país que només fa uns mesos va veure com un moviment violent sorgia des dels barris més suburbialitzats de les grans ciutats i sacsejava totes les essències de la “grandeur”, obligant al govern francès a prendre mesures urgents per tal de frenar-lo. Un país que des de fa unes setmanes veu com els seus joves diuen prou i es decideixen a sortir al carrer per proclamar als quatre vents que no estan d’acord amb l’anomenat contracte de la primera feina que fa més precari el primer lloc de treball al qual poden accedir. La conflictiva situació que viu França és, d’altra banda, un nou avís que posa negre sobre blanc les profundes contradiccions que es donen en països com els nostres, on cada vegada es fa més palès la dificultat que determinats sectors socials tenen a l’hora de mantenir unes condicions de vida suficientment dignes. Així, joves i persones grans són els col•lectius més perjudicats per un augment constant del cost de la vida mentre que, per contra, accedeixen a uns ingressos cada vegada més precaris i, en qualsevol cas insuficients per viure en un món d’aparent riquesa. D’aquesta manera és com les situacions de mobbing a persones grans que viuen en pisos de lloguer i l’exèrcit de treballadors milieuristes (aquells que no cobren més de mil euros al mes) es multipliquen dia rera dia sense que des dels poders públics se sàpiga com fer front a la situació i prendre mesures efectives que evitin aquests i altres abusos.

El distanciament que existeix entre el món dels polítics i el de la ciutadania és el pitjor escenari possible quan es tracta d’avançar en polítiques socials actives que trenquin el  procés de deteriorament i marginació de sectors socials sensibles. L’apropament de la política als problemes dels ciutadans de base és l’únic remei possible per evitar que situacions com les que avui viu França es puguin generalitzar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de març de 2006