Que el món està revoltat no és descobrir res que no sapiguem. És, sens dubte, conseqüència dels canvis polítics, econòmics i socials als quals estem assistint i de les moltes incerteses que s’obren davant nostre arran el procés de globalització en el qual ens trobem immersos. Un procés –el de la globalització– que pot aconduir-nos cap a un món més equilibrat i just o, contràriament, cap a un món sense massa futur en el qual els desequilibris s’agreugin en detriment, com sempre, dels més desafavorits. No ha d’estranyar, en aquest context, que qualsevol fet, per insignificant que pugui semblar, pugui acabar afectant les relacions entre els pobles i les nacions de la terra. La teoria del xoc de les civilitzacions que propugna Samuel P. Huntington, malgrat ha estat rebatuda, pren renovada actualitat a despit que, com defensen molts pensadors contraris a aquella teoria, el què està passant no és resultat d’un xoc de civilitzacions sinó d’un xoc d’interessos; xoc al qual només es pot fer front amb diàleg i cooperació entre països per contrarestar les fractures polítiques, econòmiques i socials que s’estant produint. En unes altres paraules, cal una aliança de civilitzacions occidental i islàmica tal com defensava el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en el decurs de la 59 Assemblea general de l’ONU celebrada el 22 de setembre del 2004 i tal com reclamaven ahir mateix, el Secretari general de la ONU, Kofi Annan, el Secretari general de l’Organització de la Conferència Islàmica, Ekmeleddin Ishanoglu i l’Alt representant per la Política Exterior de la Unió Europea, Javier Solana. És també la línia en la qual treballa el Grup d’Alt Nivell creat per l’ONU, integrat per personalitats de la política mundial, que treballa en iniciatives i en polítiques capaces de fer possible que els països occidentals i islàmics ens comprometin a una convivència pacífica i contrarestar la influència dels que aposten per la intolerància entre cultures.

El mes setembre passat, uns periòdics del nord de la Unió Europea publicaven unes caricatures de Mahoma sense, que en aquells moments, res no pogués fer pensar en les conseqüències que aquest fet havia de comportar. Mesos més tard, la insistència d’uns pocs en fer notar el “sacrilegi” comès per diaris occidentals en publicar les caricatures, ha acabat desencadenant manifestacions i accions violentes contra delegacions i interessos europeus en Estats en les quals el fonamentalisme religiós n’és un fet hegemònic. El cert és que la protesta produïda arran la publicació d’aquelles caricatures, ha agafat al món occidental amb el pas canviat i des d’Europa tampoc no s’ha sabut reaccionar amb diligència. D’entre moltes possibles consideracions a fer, perquè la llibertat d’expressió –una de les llibertats més preuades entre nosaltres–, s’ha vist sacsejada de socarrel per la violència desencadenada pels que s’escuden en principis religiosos a l’hora de justificar la seva autoritat política i que troben en la identificació d’un “enemic exterior” la millor defensa de les seves polítiques, sovint opressores, gens respectuoses envers els drets més elementals de les persones.

L’arrel de la complexa situació que patim, no ens enganyem, no radica en el fet només de la publicació d’unes caricatures més o menys ofensives envers valors religiosos. Radica també en l’oblit que hem fet dels països més pobres i desafavorits del planeta. Radica en la manca de polítiques actives de cooperació entre el nord i el sud, entre occident i orient. Radica en l’escàs respecte i reconeixement de les diverses formes de fer i de pensar que es donen en el planeta. Radica en creure que la força bruta de les armes és suficient per  acabar amb actituds d’odi alimentades a occident, per una una islamofòbia creixent i, a orient, per uns països que es senten víctimes i en els quals l’antioccidentalisme pren força. Els processos migratoris, la fam, la misèria i la manca de les més elementals condicions per una vida digne són terreny adobat pel desenvolupament d’odis i fonamentalismes. D’aquí que només a través de la cooperació i del diàleg entre pobles sigui possible assentar les bases per combatre la intolerància i el fonamentalisme, la demagogia i la xenofòbia. De moment, una utopia malgrat els avisos que, dia rere dia, ens arriben de què hora és de posar mans a la feina…

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de febrer de 2006