Quan les vacances són a tocar i els rigors estiuencs –enguany més que mai– es deixen sentir intensament, és moment de recapitular entorn els mesos que deixem enrera i adonar-nos de les contradiccions i de les incoherències polítiques en les quals ens trobem instal•lats i que ben poc ajuden a l’hora de destriar gra de palla, de separar el què és substantiu d’allò que només serveix per a fer soroll. A una part de la ciutadania se li fa difícil entendre, sense anar més lluny i a tall d’exemple, com els mateixos que fa un any llarg des del govern acusaven a l’oposició d’amagar-se darrera les pancartes i de “lladrar com gossos des de les cantonades”, ara són els organitzen i animen manifestacions de tota mena. Bé, per a ser més exactes, una mena de manifestacions com les que es van produir coincidint –casualment– amb els tres caps de setmana previs a les eleccions gallegues. Curiosament –i potser també és només producte d’una casual casualitat–, el darrer cap de setmana es va convocar manifestació contra la pobresa al món. Els líders del PP no s’hi van deixar veure –llevat de l’exministra Ana Pastor–, qui sap si perquè la pobresa no és cosa que vagi amb els populars. I parlant de qui es deixa veure i qui no a les manifestacions, bo serà preguntar-se on eren, diumenge passat, els alts jerarques de l’església catòlica que una setmana abans s’havien manifestat en massa a favor de la família (catòlica, suposo!). Per contra sí que hi va assistir el bisbe de La Rioja i un capellà “progre”. És que això de la pobresa  tampoc no va amb l’església catòlica? No es deuen haver adonat –ni els jerarques catòlics ni els del PP– que els pobres, els desvalguts, per no tenir no tenen ni una família com cal i amb un mínim de condicions per subsistir.

Sorprèn, doncs, que aquell PP i aquella jerarquia que fa deu dies adduïen que ells sortien al carrer en defensa de la família, una setmana més tard fessin mutis pel foro i callessin a l’hora d’exigir acabar amb la pobresa al món i amb una altra pobresa, aquesta més a prop, com ho és la del quart món que tenim a tocar. Sorprèn la peculiar manera d’entendre els motius i les causes per les quals l’església entén cal mobilitzar-se. Així no és estrany que qualsevol cristià –com és el meu cas– pugui preguntar-se on estava la jerarquia eclesiàstica quan milions de persones de Catalunya, d’Espanya, del món…, sortírem al carrer per exigir el final de la guerra a l’Iraq; una guerra que –per a més inri, com deia aquell– havia estat denunciada fins i tot pel llavors Papa Joan Pau II. O també, on era la jerarquia eclesiàstica quan el dictador Franco feia les barrabassades que feia i se’l “premiava” amb l’excepcionalitat de poder entrar sota pal•li a les esglésies? Ja sé que hi haurà qui m’acusarà de demagog i afirmarà que abans era abans i ara és ara. Doncs bé, a aquests els diré que precisament perquè abans era abans i ara és ara, l’actitud de l’església catòlica hauria de ser bastant diferent a la que és. Si més no perquè abans hi havia el “pensament únic” que imposava el dictador i ara, sortosament, no. I per això és possible ara trobar cristians i catòlics en tot l’espectre polític, la qual cosa vol dir que hi ha persones que viuen el seu cristianisme i el seu catolicisme de maneres diferents. Però si el què la jerarquia eclesiàstica vol és “perdre clients”, el camí emprés és el millor per aconseguir-ho.

Comptat i debatut. L’estranya aliança establerta entre el PP i una part de l’església catòlica només fa que provocar una major divisió entre la societat. Tot plegat perquè ells es consideren els “salvadors de la pàtria i defensors dels valors d’occident” mentre condemnen a la resta que no pensen com ells. I això, es miri com es vulgui, és perillós… Cal recordar altra volta que estem farts de pretesos “salvadors de la pàtria” i de bressols dels “valors d’occident”?

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de juny de 2005