Començo a escriure aquest article diumenge a la tarda, quan encara no se sap com ha anat el referèndum pel Tractat pel qual s’estableix una Constitució per Europa. De fet encara falta poc més d’una hora perquè es comencin a conèixer resultats i ara com ara només sabem que l’abstenció serà alta, molt alta, massa alta, per a un afer com el que avui ens ha convocat a les urnes. Ara m’adono que els ciutadans i les ciutadanes no som conscients de què va i què ens hi va amb això d’Europa; una història que va començar amb sis països l’any 1957 a Roma, i que avui, gairebé cinquanta anys després, és una realitat inqüestionable amb vint-i-cinc països membres de la Unió Europea. En aquest procés de construcció europea (que, convé no oblidar-ho, ha estat marcat per un elevat dèficit democràtic en la presa de decisions) ha primat, però, més la voluntat dels estats que no pas la de les persones. No obstant i això, el camí recorregut ha permès que Europa recuperés la confiança en ella mateixa, després de les ferides de  dues sagnants i dramàtiques guerres que, en dues ocasions en la primera meitat del segle passat, van enfrontar països ara socis europeus. Comença a ser hora que la ciutadania del vell continent parli lliurament i que les institucions europees es dotin dels mecanismes de funcionament democràtics habituals en qualsevol estat de dret.

I és que si l’abstenció d’avui és alta, la causa caldrà buscar-la en què no ens acabem de creure la importància que té per a nosaltres la Unió Europea. La construcció d’Europa ja no es pot continuar fent a les esquenes de la ciutadania, única sobirana de les decisions que ens afecten. Per això cal esperar que el referèndum d’avui obri els ulls als polítics i s’adonin que ja no es pot construir Europa a partir de l’entorn que ens és més proper i que hem d’entendre la Unió Europea com l’oportunitat que tenim de créixer i de disposar d’una veu que ha de fer-se sentir en contra dels interessos d’aquells països que volen dominar-ho tot.

Són les nou del vespre quan em disposo a continuar escrivint aquesta peça. He mirat la televisió, he escoltat la ràdio, he seguit les valoracions dels líders dels partits polítics i, francament, “al•lucino pepinillos”. Mai no m’hauria pensat que hi hagués qui s’atribuís el paper de pare i mare dels vots diversos i plurals, fossin positius, negatius o en blanc. No era un referèndum la consulta d’avui? No es tractava que la ciutadania digués “sí” o “no” al Tractat que se sotmetia a la seva consideració? Passa segurament que els partits s’han acostumat a què els electors siguin com una mena de juguets a les seves mans disposats a votar mecànicament allò que ells volen… I que s’ho mirin com s’ho mirin la democràcia no funciona així ni, sortosament, els vots són captius de ningú més que de la voluntat de cadascú. Només faltaria!

Sigui com sigui, ara toca veure com s’interpreta l’abstenció i els vots en blanc (que això sí que és decisiu) i com s’ho pensen fer els partits polítics per aconseguir que la ciutadania no passi de processos electorals. Però molt em temo que passaran els dies, les setmanes i els mesos i tot continuarà com fins ara i els partits continuaran atribuint-se l’èxit del “si” o del “no”. Una vegada més la ciutadania, els seus neguits i les seves preocupacions hauran quedat, malauradament, en un segon terme… Fins quan…?

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de febrer de 2005