fi-d.jpg 

Escrivíem la setmana passada que aquest haurà estat un estiu estrany. També hi haurà estat pel què fa al seu comportament mediàtic. Tot plegat perquè és habitual que coincidint amb el període vacacional, apareguin en els horitzons mediàtics les anomenades “serpents d’estiu”. És a dir, notícies –normalment intranscendents– que es perllonguen pràcticament fins que la canícula posa pany i forrellat a la temporada i la reentrée política es torna a fer present entre nosaltres. Doncs bé, resulta que enguany, els mitjans de comunicació s’han vist alliberats de la necessitat de buscar serpents d’estiu a l’hora de trobar la manera de complir amb el seu deure diari d’omplir pàgines de diaris i minuts de ràdio i televisió. I això si no tenim en compte el tauró o taurons que aquests dies han estat navegant davant les costes tarragonines i, més concretament, a la platja del Miracle.

D’aquesta manera, a casa nostra, l’actualitat ha estat ocupada pel què ja ens podem anomenar com el desastre de les infraestructures catalanes. Des de la caiguda d’estacions transformadores que van fer que durant massa dies es visqués a Barcelona una situació inaudita en una ciutat que es pretén capdavantera, fins al caos quant al funcionament de la xarxa de rodalies de RENFE, passant pels embussos a les autopistes. Aspectes, tots ells, que han provocat compareixences extraordinàries de personalitats i de ministres davant les diputacions permanents dels parlaments a Catalunya i a Madrid, així i encesos posicionaments dels partits polítics que ja albiren els dies finals de l’actual legislatura del parlament espanyol i unes noves eleccions de les quals tothom n’espera uns excel•lents resultats.

La crisi de les infraestructures catalanes haurà marcat, d’aquesta manera, un estiu que, com escrivia més amunt, haurà estat força atípic. I segur que aquesta crisi planarà sobre la vida política catalana i espanyola fins les eleccions. I no cal ser massa espavilat per fer una predicció com aquesta. Tanmateix perquè les cartes ja han estat posades sobre la taula i mentre per a uns la crisi és la prova més fefaent del preu que s’ha tingut de pagar arran la manca d’inversions en infraestructures a Catalunya per part de l’Estat –posicionament que en gran part comparteixo–; per als altres, la crisi ha estat l’evidència d’una mala gestió dels actuals governs a Madrid i a Catalunya. Però, encara, més enllà d’aquestes constatacions, la crisi ha alimentat altres passions nacionalistes, encara que des d’òptiques diferents. Així, mentre per ERC estem assistint a un procés d’un cert “cansament d’Espanya”, com assegurava Josep-Lluís Carod Rovira fa uns dies, per al PP de fora de Catalunya –el d’aquí fa un discurs diferent– és inadmissible que, prenent arguments com a propis arguments de la ministra de Foment, s’aboqui el sac de les inversions de l’Estat a Catalunya en detriment d’altres autonomies, especialment les governades pel PP…

Tot plegat no fa més que reforçar els arguments d’una part important de la ciutadania que assegura que passa de tot i que no pensa anar a votar… I aquest és el pitjor resultat, el pitjor indicador del qual podem disposar en relació a l’estat de la salut de la democràcia. Fa ben pocs dies, els presidents de la Federació de Municipis de Catalunya i el de l’Associació de Municipis de Catalunya, els alcaldes Bustos i Roig, signaven un article publicat a aquestes mateixes pàgines, en el qual apostaven per reflexionar entorn l’elevada abstenció observada en les darreres eleccions municipals. I a banda de molt bones intencions, poques coses més se’n desprenia quant a proposar mesures concretes per aconseguir interessar la ciutadania en la cosa pública. Cal la reforma de les lleis electorals. És evident. Però cal, més encara, un canvi en l’actitud i en el comportament responsable dels partits i de les persones que ocupen càrrecs públics, estiguin en el govern o es trobin en l’oposició. Contràriament, la participació ciutadana continuarà minvant.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 d’agost de 2007